Parem una mica d'atenció a les sèries televisives que continuen sorprenent-nos i descobrim una producció documental al voltant del conflicte de Vietnam i que es titula així, "La guerra de Vietnam", produïda i dirigida per Ken Burns, que combina material d'arxiu remasteritzat i en bona part inèdit -incloses gravacions de veu de la Casa Blanca- amb entrevistes a supervivents i testimonis, tant americans com vietnamites.
Són deu episodis de prop d'una hora de durada cadascun que repassen la guerra amb un criteri cronològic i que uneixen al rigor històric i una anàlisi de claredat diàfana, atenta a les múltiples paradoxes d'un esdeveniment que vorejava l'absurd, la força dramàtica que sorgeix de la dimensió humana d'un conflicte que el cinema ha visitat moltes vegades i que ara, en clau documental, preserva i complementa la intensitat de les propostes de ficció.
A la potència de les imatges captades des de primera línia, afegim testimonis corprenedors d'uns combatents totalment superats per les circumstàncies: el vietcong que desitja lluitar pel seu país i s'omple les butxaques de pedres per passar l'examen mèdic; el marine anticomunista que s'adona de la inutilitat del seu esforç i de les mentides dels generals; el noi que veu la mort de cara; l'altre que plora la mort dels seus companys, "bons cristians que no tenien relacions sexuals" mentre Déu, potser equivocat, li permet a ell sobreviure, tot perquè quan torni als Estats Units no el reculli cap taxi a pesar de l'uniforme perquè... és negre. També hi ha testimonis dels pares de marines morts i de membres de les forces especials que reconeixen haver complert al peu de la lletra les ordres de "matar tot allò que es mogui". Algunes evidències curioses, com el fet que les armes dels americans (els fusells M16) funcionaven pitjor que els AK-47 del Vietcong; i d'altres evidències de caire més filosòfic, com quan un dels combatents constata que l'agressivitat és innata i que la guerra es limita a alliberar-nos de les inhibicions propiciades per la civilització: els reclutes no han après a matar perqué els hagin entrenat, només han fet "un post-grau"; quan naixem ja estem preparats per a la guerra; per sort, també es constata que som humans, com reconeix un ex-combatent del Vietcong que va descobrir que els nord-americans no eren monstres perquè veia les seves llàgrimes quan els seus companys morien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada