Una de les connexions entre "Carretera perdida", "Mulholland Drive" i "INLAND EMPIRE" és la rellevància del paisatge de la ciutat de Los Angeles, i especialment de les carreteres solitàries que solquen els seus turons, com és el cas de la sinuosa avinguda que dóna títol al film que segueix en la filmografia de David Lynch a "Una historia verdadera".
"Mulholland Drive" (2001) havia de ser una sèrie de televisió. Però els productors, que ja estaven escarmentats després del fracàs d'"Hotel Room" (1993), es van espantar en veure l'episodi pilot. Sortosament, uns productors francesos (StudioCanal) van proposar al director aprofitar allò que havia rodat i, afegint-hi noves escenes, convertir el pilot en un llargmetratge. Potser aquest procés insòlit té a veure amb un resultat final que cal qualificar de poc accessible, tot i que, com en el cas de "Carretera perdida", es poden aventurar diverses hipòtesis sobre el significat d'allò que estem veient.
L'inici del film és més o menys convencional i explica com la Betty Elms, una simpàtica noia de poble (Naomi Watts), arriba a Hollywood amb la il·lusió de convertir-se en estrella de cinema. Un dia, la noia rossa coneix una noia morena d'ulls foscos i profunds (una voluptuosa Laura Elena Harring) que ha patit un accident (a Mulholland Drive) i pateix amnèsia. Es fan amigues íntimes (novament, Lynch es mostra molt inspirat en les seqüències eròtiques) i juntes investiguen el misteri d'una capsa blava que la noia morena duia a la bossa de mà i que els conduirà, després de l'habitual immersió de la càmera al cantó fosc, al domicili d'una dona misteriosa que sembla que està morta i que s'assembla molt a la mateixa Betty i, finalment, a un club nocturn anomenat "Silencio" on "La llorona de Los Angeles" Rebekah del Río les delectarà amb una emotiva versió de "Crying/Llorando".
Podria ser que Betty i la noia morta fossin la mateixa persona. La noia amnèsica és morena i es diu Rita, però, en realitat, podria tractar-se de Camilla Rhodes, una rossa que li ha pres a la Betty el paper que tenia gairebé adjudicat en una producció del director interpretat per Justin Theroux, controlada per la màfia italiana. Si no, per què és la Rita qui apareix al costat del director en una de les escenes finals? La Camilla és rossa però la Rita també es tenyeix de ros a mitja funció. I apareix un assassí a sou, que no sabem ben bé què hi té a veure però podria ser que la Betty l'hagués contractat per matar l'amiga que l'ha traïda. I apareixen uns avis diminuts enmig de la paranoia d'una protagonista que potser ha embogit de tristesa o potser ja està morta però encara pot sentir la passió, el despit, el penediment tal vegada.
Una estructura circular i en forma de puzzle que permet al director juxtaposar a plaer les seves escenes predilectes, ja siguin eròtiques -sexe lèsbic en aquest cas-, de violència surrealista (el tiroteig en un edifici d'apartaments) o els característics interludis musicals, com l'esmentada visita al Club Silencio o el rodatge d'una escena musical en què la Camilla Rhodes rossa ("ella és la noia") canta "I've Told Every Little Star".
"Mulholland Drive", film que molts crítics consideren el millor del que portem de segle, és tan misteriós com fascinant, és terrorífic però és també intensament romàntic, una història d'amor més enllà de la mort explicada només amb la força de les seves imatges, d'una expressivitat insòlita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada