dissabte, 12 d’agost del 2017

LÍO EN BROADWAY (A la recerca de la comèdia perduda, 1ª part)


Aquests dies de vacances ve de gust veure alguna comèdia. Però la selecció de Movistar + esdevé força desencoratjadora i l'altre dia, després d'abandonar al cap d'un quart d'hora de visionament l'opció espanyola -"Villaviciosa de al lado"-, ens atrevim amb una nord-americana protagonitzada per Jennifer Aniston -"Fiesta de empresa"-, que també abandonem al cap de la mateixa estona quan un dels personatges es tira un pet (no descarto atorgar-li una segona oportunitat però convindreu amb mi que el nivell d'aquest gag inicial fa témer el pitjor).

Finalment, inassequibles al desànim, mirem "Lío en Broadway" (2014), que també té a Jennifer Aniston en el repartiment però la garantia relativa de venir signada per Peter Bogdanovich.

El gener del 2015 vaig dedicar una ressenya a aquest director, avui oblidat però responsable d'alguns grans títols a la dècada dels setanta, com "The Last Picture Show", "Luna de papel" o "¿Qué me pasa, doctor?", en la qual homenatjava la screwball comedy dels anys trenta i quaranta.

"Lío en Broadway" (a la ressenya ens hi vam referir amb el seu títol original, "She's Funny That Way") sembla pretendre el mateix, construir una comèdia d'embolics coral i amb diàlegs a velocitat de vertigen, essent alhora un homenatge al món del teatre més tradicional, de manera que seria una barreja de dos títols de Bogdanovich: la ja esmentada "¿Qué me pasa, doctor?" i "¡Qué ruina de función!".

Però una cosa són les intencions i una altra els resultats, i "Lío en Broadway" no s'assembla tant a una screwball comedy com a un vodevil dels que freqüenten les companyies de teatre d'aficionats. El protagonisme d'Owen Wilson i de la ciutat de Nova York recorden el cinema de Woody Allen però això encara fa més evidents les mancances de la proposta de Bogdanovich, de qui ja vam dir que no li portaven sort les rosses i vam parlar de la tragèdia de la seva relació amb Dorothy Stratten, que no va impedir que es casés amb la seva germana Louise Stratten, co-autora del guió. És aquest, l'origen del problema? Perquè la base literària del film, fins i tot assumint el seu caràcter lleuger, resulta notablement insuficient.

En una comèdia, no és gaire preocupant que les situacions siguin poc creïbles. La comèdia d'embolics va d'això, de casualitats improbables que s'encadenen. Però és imprescindible que ens identifiquem amb els personatges; i el d'Owen Wilson ens resulta totalment aliè: un director teatral antipàtic afeccionat a les escorts i a donar-los propines de 30.000 dòlars (?). La resta de personatges no excedeix el clixé, fins i tot la presumpta protagonista, la prostituta amb talent (una altra referència a Allen?) interpretada per l'eixerida Imogen Poots. Sabem que és la protagonista perquè tot el film s'estructura en un flash-back a partir d'una entrevista que li fan a la televisió, però aquest recurs també em sembla artificial i del tot innecessari, com el gag final a què condueix: l'aparició en escena d'un director de cinema més cinèfil que el mateix Bogdanovich i que, sigui dit de passada, té molt més talent escrivint diàlegs i situacions, còmiques o no.

I ja és trist que una de les línies de diàleg que sustenten l'acció fos extreta d'"El pecado de Cluny Brown" (1946). Que els autors de "Lío en Broadway" ho reconeguin explícitament al final no em sembla tant un gest de modèstia com una reincidència en el seu pecat: la insistència a fer-nos saber que coneixen el cinema de Lubitsch i que es tracta de retre-li homenatge.

Pobre Lubitsch!