diumenge, 29 de juny del 2014

PROVIDENCE


Clive (John Gielgud) és un escriptor vell i malalt, una mica alcohòlic. Reclòs en la seva mansió, el dolor no el deixa dormir i, mentre buida ampolles de vi blanc una rere l'altra, imagina una història protagonitzada per un fiscal cínic, la seva esposa frustrada i un militar d'aire innocent, que podrien ser el seu fill Claude, la seva jove i l'amant, respectivament. Però també podria tractar-se d'ell mateix de més jove, i podria ser que la història intentés explicar el suïcidi de la seva pròpia esposa.

Memòria, realitat i ficció es confonen a "Providence" (Alain Resnais, 1977). Tret del recurs del flash-back i d'un epíleg a l'aire lliure, el film adopta una estructura teatral en què personatges i decorats canvien segons el caprici del narrador; Resnais aconsegueix, doncs, unir els seus interessos al servei d'un argument tan complex com fascinant.

A pesar del relatiu hermetisme de la proposta, "Providence" va ser un èxit considerable i va rellançar la carrera del director després d'una dècada no gaire productiva. Un repartiment internacional amb estrelles com l'esmentat Gielgud, Dirk Bogarde, Ellen Burstyn i David Warner va ajudar-hi força; i no podem obviar una banda sonora magnífica a càrrec del veterà Miklós Rózsa.

dimarts, 24 de juny del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 2: PRIMERES EXPERIÈNCIES

Coppola va començar en el cinema, com altres companys de generació, de la mà de Roger Corman. Després de construir un llargmetratge de pit i cuixa, a base d'enganxar el seu curtmetratge "The Peeper" (1961) amb un nudie aliè que una productora poc distingida tenia en cartera (el bunyol resultant es coneix pel títol de "Tonight for Sure") i de remuntar, afegint-hi algunes escenes, un film alemany (convertit en "The Bellboy and the Playgirls", 1962), la mítica American International el va fitxar per fer de noi per a tot.

A les ordres de Corman, Coppola va transformar dues pel·lícules soviètiques dels anys cinquanta (una de les quals, guanyadora del Lleó d'Argent a Venècia) en un film d'aventures ("The Magic Voyage of Sinbad") i un altre de ciència-ficció ("Battle Beyond the Sun"). Va adaptar guions, va fer de director de segona unitat i d'ajudant de producció. Va col·laborar en la direcció de "The Terror" (1963) i va acompanyar el seu mentor a Anglaterra per treballar a "The Young Racers" (1963); allà, Corman li va donar l'oportunitat de dirigir la seva autèntica òpera prima: amb el mateix equip i repartiment i el mateix escenari europeu, Francis Ford Coppola dirigiria "Dementia 13" (1963).


El primer film de Coppola és com el fins ara darrer, "Twixt": un títol de terror de sèrie B. Barreja elements de "Psicosis", de Hitchcock (l'aparent protagonista mor violentament a la meitat de la projecció, lleugera de roba i a mans d'un psicòpata marcat per un trauma de la infància), amb trets característics del gènere gòtic més tradicional (un castell ple de misteris i amagatalls). Algun moment aïllat (les aparicions del fantasma de la nena morta fa anys) té certa força, però el conjunt resulta pobre en tots els aspectes.


Coppola domina molt més la caligrafia cinematogràfica a "Ya eres un gran chico" (1966), tot i que copia descaradament -com molts altres films de l'època, en qualsevol cas- l'estil de Richard Lester, amb un ús indiscriminat del teleobjectiu i, fins i tot, una llarga escena en què el protagonista i el seu amic fan volar un estel i corren per Central Park.

Anticipant la infinitat de comèdies actuals sobre nois que busquen perdre la virginitat, el film narra les aventures sexuals del jove Bernard (Peter Kastner) quan s'emancipa de la seva família benestant i s'instal·la en una pensió enmig del barri més sòrdid de Manhattan. El noi alterna les ulleres de cul de got amb les lents de contacte, però en ambdós casos té la mateixa cara de despistat; la qual cosa no impedeix que tingui cert èxit, tot i que comet l'error d'arraconar una bona noia com és l'Amy (Karen Black) per embolicar-se amb l'explosiva però una mica escalfa braguetes Barbara (Elisabeth Hartman); les escenes en què la darrera humilia el protagonista estan ben formulades dramàticament i visual, però el conjunt, presidit pels estereotips i un sentit de l'humor molt primari, és força irregular. El més interessant de "Ya eres un gran chico" són les llargues escenes en què Bernard recorre la nit novaiorquesa, farcida de llums de neó, locals pornogràfics i clubs psicodèlics, que atorguen al film una certa dimensió documental i que podrien haver inspirat visualment la posterior "Cowboy de medianoche" (John Schlesinger, 1969). Francis Ford Coppola es fa un auto-homenatge en l'escena de la discoteca en què projecten escenes de "Dementia 13", i inclou també imatges d'"El péndulo de la muerte", l'adaptació que el seu mestre Roger Corman havia fet el 1961 de la novel·la d'Edgar Allan Poe. En el marc d'aquestes referències cinematogràfiques, trobem també una escena curiosa en què el protagonista intenta veure una pel·lícula pornogràfica en un peep-show en condicions bastant penoses, fins i tot amb risc de la seva vida quan se li enganxa la corbata en el projector (en comparació, que fàcil resulta avui en dia veure porno gràcies a les noves tecnologies, i que mancat de risc -sempre que no t'enxampi la dona, és clar-!).


El següent títol dirigit per Coppola resulta encara més pintoresc que aquesta comèdia d'iniciació adolescent. Els musicals grandiloqüents estaven de moda gràcies a l'èxit de "Sonrisas y lágrimas", i tots ells competien per veure quin resultava més antiquat. En el cas d'"El valle del arco iris" (1968), la presència de Fred Astaire assegurava un lloc preeminent en aquest rànquing de relíquies, tot i que, en compensació, compartia pantalla amb dos actors britànics més moderns: Petula Clark i Tommy Steele (bé, poseu-hi unes cometes a moderns). L'argument participa del mateix desequilibri: una trama impossible sobre un irlandès i la seva filla amb poders màgics que viatgen amb un calderó ple d'or que han robat a una mena de follet (Steele) enllaça amb una visió progressista de les relacions amoroses i una crítica al racisme encara molt present als Estats Units i especialment al Sud, que és on transcorre l'acció.

La famosa anècdota sobre la primera prova de càmera que li van fer a Fred Astaire, quan algú va ressenyar que l'home "no sabia actuar i ballava una mica", esdevé premonitòria d'aquest film, en el qual Astaire "balla una mica". És clar que tenia quasi setanta anys. En general, els números musicals resulten escassament inspirats i ens fan enyorar l'etapa daurada del gènere. Només Barbara Hancock es llueix una mica amb les seves exhibicions de ballet clàssic. Si més no, Coppola, tot i que no sempre renuncia al teleobjectiu, té el detall de filmar les escenes de ball mitjançant plans generals que permeten veure els peus dels actors; això podria semblar obvi, però no era pas el més usual a l'època.

En fi, si la visió d'"El valle del arco iris" no us provoca un atac d'urticària podreu almenys apreciar la contundència de la seva crítica al racisme i la intolerància, concretada amb una idea de guió realment insòlita -quan la noia amb poders màgics (Clark) converteix en negre el senador racista interpretat per Keenan Wynn i aquest s'ajunta amb tres afroamericans cantants de soul per formar un quartet vocal-, i un altre moment encara més salvatge, quan les forces vives intenten cremar la bruixa en companyia del seu nòvio (Don Francks, un galant una mica repulsiu).


Coppola considera "Gent de pluja" (1969) el seu primer treball realment personal.

Encara no es desempallega de la seva devoció pel teleobjectiu. Però resulta innegable que el conjunt és molt més compacte i elegant, tant en l'aspecte visual com argumental.

"Gent de pluja" és una road movie en tota regla al voltant d'una noia (Shirley Knight) que, en saber que està embarassada, abandona el seu marit i viatja sense rumb per l'interior dels Estats Units amb la intenció de retrobar-se a si mateixa. El trajecte estarà marcat per la seva relació amb dos homes prou diferents: un ex-jugador de futbol americà disminuit psíquicament (James Caan) i un policia de carretera d'aparença amable però que amaga un cantó fosc (Robert Duvall).

Després de molts intents, Coppola aconsegueix retratar personatges i situacions amb relleu dramàtic en un film sensible i tan malenconiós com la pluja que mulla les carreteres. Cal dir que, també per primera vegada, va disposar dels actors adequats; i tan content en va quedar que va convocar Caan i Duvall per al seu treball següent, un encàrrec que esdevindria la seva primera obra mestra i un títol cabdal del setè art: "El padrino", és clar.

dilluns, 23 de juny del 2014

CANÍBAL


Carlos fa de sastre al barri vell de Granada i porta una vida solitària i austera. Però al seu rebost mai no hi falta un bon bistec. Per adquirir la carn que constitueix la seva dieta ha de fer alguna sortida nocturna, i no és perquè la venguin en un pàquis. Un dia, apareix una veïna romanesa que està per menjar-se-la...

El darrer film dirigit per Manuel Martín Cuenca ("La flaqueza del bolchevique") és un punt i apart en el cinema de terror espanyol, elegant i sensible malgrat la truculència de l'argument. Antonio de la Torre fa una interpretació sòbria i plena de matisos de l'inquietant personatge protagonista; la romanesa Olimpia Melinte, en un doble paper, és bellíssima, quasi tant com la fotografia de Pau Esteve Birba (impressionants, les imatges de Sierra Nevada).

dissabte, 21 de juny del 2014

EL COLOSO DE RODAS


Abans de fer-se famós en inventar el western spaghetti, Sergio Leone es va estrenar en la direcció amb una altra especialitat italiana, el peplum, a "El coloso de Rodas" (1961).

Com ja vam dir en el seu dia, havia col·laborat sense acreditar a "Los últimos días de Pompeya", títol amb el qual "El coloso de Rodas" guarda força similituds: l'heroi que col·labora amb una causa que a priori li resulta aliena; les dues noies que lliguen amb el protagonista, una que és bona i humil, l'altra rica i traïdora; la destrucció final del decorat d'una ciutat clàssica (Rodas, és clar). Però és que, de fet, a "El coloso de Rodas" hi ha de tot i a l'engròs: intrigues de palau, bacanals, tortures, lluites al circ i fora del circ, lluites a espasa, tot sota l'ombra de la famosa estàtua. El protagonista (Rory Calhoun) fa molta gràcia: és un improbable heroi grec (Daríus) que passava per allà en companyia del típic amic graciós; fatxenda i faldiller, només té feina a perseguir pubilles i resol el conflicte a cops de puny però sense enterar-se de res.

dimarts, 17 de juny del 2014

HISTÒRIES D'AMOR, HISTÒRIES DE FAMÍLIES


Michel Gondry, el director d'"¡Olvídate de mí!" i "Rebobine, por favor", sembla haver aparcat definitivament la seva etapa americana. "La espuma de los días" (2013) no pot ser un film més francès: adapta una novel·la surrealista de Boris Vian, l'acció transcorre a París i inclou una llarga escena en què una grua passeja els protagonistes pel Forum-Les Halles en obres; Romain Duris i Audrey Tautou encapçalen un repartiment en el qual també trobem Gad Elmaleh ("El capital") i Omar Sy ("Intocable").

Tot i ser bastant literal, Gondry obvia la majoria de reflexions implícites en la novel·la i se centra en la història d'amor entre Colin i Chloe, truncada per la malaltia d'ella, descrita en la novel·la i el film de manera molt poètica (li creix un nenúfar al pulmó) però que s'assembla sospitosament a un càncer. El principal inconvenient de la pel·lícula és que la seva recreació de l'univers surrealista de Vian, jugant amb l'animació i molts elements naïf, tot i que enllaça amb l'obra anterior de Gondry, acaba assemblant-se massa a qualsevol dels excessos manieristes de Jean-Pierre Jeunet (hi ajuda la presència de Tautou). És un títol interessant i sensible però la seva presumpta originalitat ho devora tot i acaba resultant impostada.


El darrer treball rere la càmera de Julie Delpy, "Dos días en Nueva York" (2012), resulta molt decebedor.

Marion (Delpy) és una artista francesa que viu a Nova York en companyia d'un locutor de ràdio afroamericà (Chris Rock), i els fills respectius de parelles anteriors. Amb motiu d'una exposició, la visiten el seu pare i la seva germana amb el nòvio -que també ho havia estat de la protagonista-. La família de la Marion són una colla d'impresentables i la seva presència propiciarà tota mena de situacions desagradables i surrealistes que posaran a prova la relació de la parella.

El problema de "Dos días en Nueva York" és que, a diferència d'"El Skylab" -l'anterior treball de la directora-, la seva presumpta comicitat no es basa precisament en la subtilesa i abunden els gags massa fàcils o de gust dubtós (per exemple, la broma que fan els cunyats amb la similitud entre el nom del nòvio afroamericà -Mingus- i els cunnilingus).


En fi, parlarem finalment d'una pel·lícula -espanyola, en aquest cas- que també va d'amor i de famílies: "La gran familia española", dirigida el 2013 per Daniel Sánchez Arévalo.

Un casament sempre és un bon punt de partida; un partit de futbol, no tant. La mitja hora inicial d'aquesta pel·lícula de títol inquietant sobre un pare i els seus cinc fills, que porten els noms dels personatges de "Siete novias para siete hermanos", ens fa témer el pitjor. De fet, el film voreja el ridícul en diverses ocasions. Però els triangles amorosos que acaben per centrar la trama estan descrits amb sensibilitat i interpretats amb delicadesa per una colla d'actors que aporten naturalitat a la història. "La gran familia española" és una comèdia romàntica imperfecta però alhora estimulant que ens fa recuperar la confiança en el director d'"Azuloscurocasinegro" després de la decebedora "Primos". A mi no en diu gran cosa el futbol, però la victòria espanyola al mundial de Sudàfrica ha servit, si més no, per fer possible aquest argument; a hores d'ara, és poc probable que d'aquí a quatre anys tinguem una altra pel·lícula similar.

diumenge, 15 de juny del 2014

EL LLANERO SOLITARIO


A l'enèsima adaptació de les aventures d'"El llanero solitario" (i el cavall Silver i l'indi Tonto), realitzada el 2013 per Gore Verbinski, li van ploure les crítiques. Cert que l'objectiu evident (i fallit) d'encetar una franquícia a l'estil dels "Piratas del Caribe" generava antipatia. I el film resultant és massa llarg. I en la seva barreja d'elements dramàtics i còmics no encerta a trobar el to idoni. Això no obstant, Verbinski tenia alguna experiència en el western gràcies a la divertida "Rango", i sap dotar a la seva aventura -encara que sigui a batzegades- de l'energia requerida. La llarga seqüència final dels trens és admirable en la seva execució i demolidora en tots els sentits; un slapstick a l'altura dels grans moments del cinema mut i del millor cinema d'animació. En definitiva, una nova demostració que no hi pot haver un western amb ferrocarril pel mig que no sigui, com a mínim, entretingut.

dimecres, 11 de juny del 2014

STAVISKY


Després del fracàs de "Je t'aime, je t'aime" (1968), una insòlita incursió en el gènere de la ciència-ficció, Alain Resnais es va prendre un temps de repòs i de reflexió i no va ser fins el 1974 que va tornar a dirigir un llargmetratge, novament amb guió de Jorge Semprún. "Stavisky" aborda la figura de l'estafador que va protagonitzar a començaments dels anys trenta un escàndol financer tan majúscul que va propiciar la caiguda del govern; i, de retruc, l'expulsió de França de Trostky, qui s'hi havia refugiat.

Belmondo incorpora l'equívoc personatge i Resnais el retrata amb freda objectivitat, fent més evidents les seves contradiccions: pot ser un idealista i un cínic, un seductor o un pertorbat, un espavilat que s'enriqueix a costa de la mateixa societat decadent i mesquina que finalment el converteix en la seva víctima.

No és un dels films més brillants del director. Visualment, recorda altres títols "retro" que llavors estaven de moda (el mateix any, "El gran Gatsby" s'estrenava a l'altra banda de l'Atlàntic), però amb menys gràcia; Resnais incorpora els seus ja característics flash-backs i flash-forwards, però no queda ni rastre de la sumptuosa posada en escena de títols com "Hiroshima Mon Amour" o "El año pasado en Marienbad". Les escenes al teatre que regentava Stavisky anuncien una de les passions del director francès, que seria determinant en títols posteriors.

dimarts, 10 de juny del 2014

TABÚ


El portugès Miguel Gomes aborda a "Tabú" (2012) el passat colonial del seu país, encara que sigui només com a teló de fons d'una intensa i tràgica història d'amor, explicada, després d'un pròleg innecessàriament llarg (una hora de metratge), mitjançant un seguit d'estampes d'una sobrietat i d'un primitivisme que enllacen amb el cinema mut (impressió reforçada per la fotografia en blanc i negre i l'absència de diàleg, substituït per la veu en off).

L'aposta estil·lística del director provoca una certa estranyesa i fins i tot la sospita que no és capaç de narrar de manera convencional un melodrama pur. En contrapartida, afavoreix un to oníric que funciona prou bé com a metàfora del somni colonial i el lament pels paradisos perduts, als quals al·ludeix obertament el film.

diumenge, 8 de juny del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 1: CONSIDERACIONS PRÈVIES


No t'ho prenguis així, home!

Feia temps que em voltava pel cap fer un monogràfic sobre aquest director, i semblava obligat. Els dos posts que l'agost de 2009 inauguraven aquest bloc (fa quasi cinc anys!) parlaven de "Youth Without Youth" i de com n'era d'estrany que un director de la fama d'en Coppola tingués seriosos problemes a l'hora d'estrenar una pel·lícula al nostre país (finalment, no ho va aconseguir, i no va ser fins fa un any que vaig poder-la veure, a Filmin). Ja havia repassat, amb la millor voluntat, l'obra de gent com Brian De Palma, Steven Spielberg i Martin Scorsese, tots ells representants del "Nou Hollywood", que es va imposar a les pantalles al llarg dels anys setanta (coincidint doncs amb la meva adolescència, l'època en què vaig aprendre a estimar el cinema); i, de tota la colla, Francis Ford Coppola n'era llavors el número ú.

El fet d'haver ja dedicat (el 2010) sengles entrades a les tres parts d'"El padrino", em frenava potser una mica.

Per cert, vaig veure la primera part l'any 1973, quan tenia només dotze anys: era la primera vegada que els pares em prenien al cinema per veure una pel·lícula "no apta" i devia influir la meva plorera davant la negativa inicial; jo no era, com us podeu imaginar, tan cinèfil com sóc ara i la meva educació cinematogràfica es limitava a les pel·lícules reservades als nens, que eren els pèplums i les de Louis de Funes. Però comprava el "Teleprograma", i feia temps que les impactants imatges en blanc i negre d'aquella història de mafiosos obrien la secció de la cartellera, i havíen despertat la meva curiositat. Finalment, els pares em van prendre al cinema perquè callés, un dissabte a la nit -després, es va convertir en una tradició-. En aquella època, el cinema Kursal d'Igualada (potser heu sentit a parlar de la seva recent desaparició) oferia, com tots els altres, un programa doble en sessió contínua. Els meus pares arribaven al cinema quan els rotava, sempre a mitja pel·lícula, que normalment, era la "dolenta"; després veiem la "bona" tota seguida i empalmàvem amb el tros del principi de la primera, fins que el meu pare deia "això ja ho hem vist", que volia dir que tornàvem cap a casa. El dia d'"El padrino" era diferent, ja que, atès el seu metratge, projectaven només aquesta pel·lícula. De manera que la vaig començar a veure pel mig (això em semblaria avui aberrant, però en aquell moment no em va importar gaire); no la vaig veure des de l'escena del casament sinó que em vaig estrenar amb el tiroteig al pont que deixa Santino convertit en colador; no seria estrany que això hagués potenciat l'impacte que em va provocar la seva visió. De tota manera, més enllà de la violència terrible de les imatges, també em va impressionar el fet que es tractés d'una pel·lícula "adulta", en la qual els "bons" no eren herois d'una peça, com passava als pèplums, i fins i tot actuaven fora de la llei.

Vaig veure la segona part també quan es va estrenar al poble, amb un retard considerable, ja que no va ser fins al 1977 (i és un títol del setanta-quatre). Llavors, després de la inauguració de la Sala Especial al cinema Tarragona (un altre dels set o vuit cinemes que teníem llavors), havía vist pel·lícules de Fellini, Visconti, Bergman, Kubrick o Pasolini i ja estava força curtit. Però em va tornar a impactar.

Dos anys més tard, estudiava a Barcelona i veia les estrenes quan tocava. Vaig veure "Apocalypse Now" al Nuevo Cinerama, amb unes condiciones de so i imatge òptimes, i us puc assegurar que fou una experiència irrepetible. En fi, són els avantatges de tenir una edat.

Com anava dient després d'aquesta explosió nostàlgica, havia anat postergant aquest monogràfic; però el moment s'acostava: fa poc, Canal + va passar el darrer treball del director, "Twixt". Ja només em quedaven per veure, de la seva filmografia oficial, "Dementia 13" -tot i que tenia el devedé fa anys- i "Tetro". L'aparició d'un monogràfic sobre Coppola a la revista "Dirigido por" m'ha acabat de decidir: he vist "Dementia 13", veuré "Tetro" si encara la trobo a Filmin, i em disposo a inaugurar aquest treball. Sens dubte, l'esplèndid estudi a la encara millor revista de cinema que tenim al país m'ajudarà en els meus comentaris, però -insisteixo- ja ho tenia al cap.

I un altre senyal: una disfressa de coronel Kilgore al recent Saló del Còmic de Barcelona (res com l'olor del napalm al matí!):


A diferència de molts directors-autors, les pel·lícules de Coppola no s'assemblen gaire entre elles, més enllà d'algunes constants que anirem destacant; fins i tot qualitativament, no tenen res a veure títols com "El padrino" o "Apocalypse Now" amb d'altres com "Jack" o "Twixt". Però la nota comú i, alhora l'explicació d'aquesta diversitat, radica en la passió del director pel cinema, en la seva necessitat visceral d'experimentar, de reinventar-se a cada pel·lícula, encarant cada producció com si fos la primera i hagués de ser l'última. Fa molts anys, un amic que escoltava el programa radiofònic de Carlos Pumares va esmentar l'afirmació d'aquest senyor segons la qual Coppola "feia cinema", gens redundant si entenem que es referia a fer CINEMA, amb majúscules.