La simpàtica productora Blumhouse, especialitzada en films de terror de pressupostos moderats però amb marge per a la creativitat, ha ofert al còmic Jordan Peele l'oportunitat de dirigir el seu primer llargmetratge, aquest "Déjame salir" que podríem definir com una versió hard d'"Adivina quien viene esta noche" o, fins i tot, una barreja de "Los padres de ella" i "Frankenstein".
És un film d'horror que no defuig els tòpics del gènere: un pròleg que prepara per al pitjor, un viatge de la ciutat al bosc amb atropellament de cèrvol inclòs, un trauma infantil del protagonista amb pes específic en la trama, l'esclat de violència al final. Però excel·leix gràcies a un plantejament força càustic que presenta una societat (la nord-americana) profundament racista, mitjançant un guió molt enginyós que sap dosificar els cops d'efecte i una posada en escena sòbria i elegant. Alguns gags són realment antològics, com l'escena del bingo o la subtil referència al cotó que recullien els avis del pobre afroamericà enamorat d'una noia blanca i enfrontat a uns sogres molt educats i que es declaren admiradors d'Obama però oculten algunes devocions més inconfessables.
4 comentaris:
Como escribí en la crítica en mi blog: el mejor estreno de lo que va de año. Hay una película que me ha gustado más, pero ni de coña se estrenará en nuestro país: "Hounds of love", una obra maestra absoluta.
Por cierto,¿cómo te explicas lo de los tapones de algodón?
Un abrazo.
No tiene mala pinta ese otro thriller que has descubierto. Sobre lo de los tapones de algodón: el protagonista está atado de pies y de manos pero puede arañar el cuero del sillón y también puede agachar la cabeza, de modo que su acción no sería físicamente imposible; vamos, creo yo. De todos modos, si bien la lógica nos conduciría a encontrarle muchos peros a la película, hay que tener en cuenta que un film de suspense no debe regirse por la lógica sino por la imaginación (no lo digo yo, lo dice Hitchcock).
Un abrazo.
Em va agradar molt. Una versió sinistra de "Adivina quien viene a cenar..." com dius amb tocs de "La invasión de los ultracuerpos", potser desentona una mica els apunts de comèdia cap el final.
Tot un personatge Jack Nance, també he sentit dir això que és va ficar en una baralla furiós per que s´havien acabat els donuts amb sucre glass d´un establiment.
Salut!
Borgo.
Els apunts de comèdia poden tenir a veure amb l'ofici del director. De tota manera, no els vaig trobar sobrers; si més no, permeten alleugerir una mica la tensió.
Això dels donuts i Jack Nance podria ser una llegenda urbana (hi ha qui diu que no és lògic que estigués llevat a l'hora que van ocórrer els fets). Però "se non è vero è ben trovato".
Salut!
Publica un comentari a l'entrada