dimarts, 16 d’octubre del 2012

HOLY MOTORS


Léos Carax és l'etern jove geni maleït del cinema francès, tot i que ja en té més de cinquanta; i és que d'ençà de la seva fulgurant aparició amb "Boy Meets Girl" (1984), només ha dirigit cinc llargmetratges, tots ells igualment irregulars, escandalosament pretensiosos però, ocasionalment, brillants, apassionants i apassionats.

"Holy Motors", la gran triomfadora del Festival de Sitges d'enguany, no és una excepció. El protagonista (gran creació de Denis Lavant, actor fetitxe de la primera etapa del director) no té una personalitat pròpia, en sentit literal. Viatja en una limusina que va fent parades a diversos indrets de Paris, en cadascuna de les quals, i amb l'ajuda d'un equip complet de maquillatge, adoptarà diferents personalitats i durà a terme tasques d'allò més variades; així doncs, serà, successivament, un banquer, una captaire, un intèrpret de motion capture, el senyor Merda (Carax recupera el personatge del seu segment al film col·lectiu "Tokyo!" -2008-), un assassí i la seva víctima, un acordionista, el pare d'una nena amb problemes d'integració social, un moribund i el pare humà d'una família de ximpanzès. Desconec si tot plegat té algun sentit, però és el que tenen els films surrealistes: la seva interpretació és tan lliure com el procés de llur creació. La majoria d'episodis, amb menció especial del fragment on el senyor Merda rapta una top model amb la fesomia d'Eva Mendes per acabar component amb ella una Pietà singularment provocadora, resulten sorprenents i irritants a parts iguals; però algun d'ells, sobretot l'únic en què, tècnicament, el protagonista no fa cap paper i on comparteix pla amb Kylie Minogue en una escena en clau musical que transcorre de nit als grans magatzems de la Samaritaine, plens només de pols i de deixalles, certifiquen el talent d'un gran creador d'imatges a qui li aniria bé una cura d'humilitat.

El senyor Merda en acció:


La bella i la bèstia:


Denis Lavant i Kylie Minogue en la millor escena del film:


Edith Scob emmascarada: un doble homenatge a Georges Franju.

4 comentaris:

Sandra Mantas ha dit...

Doncs sí. És difícil saber on comença el geni i on comença el boig. En toto cas jo agraeixo propostes d'aquest tipus, arriscades i difícils, inclús de valorar. Ami em va agradar, sense passions desfermades. Com deia, la vostra punteria a Sitges ha estat total, al menys de cara al palmarés. Una abraçada.

Pilar ha dit...

Les interpretacions lliures i el maquillatge, propi del teatre o de la dansa, són la meva debilitat. Hauré de veure-la.

Jordicine ha dit...

N'he sentit a parlar molt, però no l'he vista. M'agrada això de la modèstia. Una abraçada, Ricard.

ricard ha dit...

David: Per fer una mica més de ràbia, et diré que no és la primera vegada que faig un ple a Sitges; un any -ja en fa uns quants- només vaig veure "Henry: portrait of a serial killer"... I va guanyar! Per cert, al Gerard, després de molt meditar-ho, ja li agrada més "Holy Motors". Segurament, si mai la torno a veure també m'agradarà més; aquesta primera visió em va descol·locar bastant. Una abraçada.

Pilar: T'adverteixo que alguns maquillatges són especialment fastigosos. Petons.

Jordicine: Normalment, la modèstia és una virtut, també en el cinema. Una abraçada.