Parlar de Godard i de Truffaut és una empresa àrdua, perquè és tant com parlar de la Nouvelle Vague, dels seus orígens i de la seva evolució. Tanmateix, pot resultar apassionant analitzar la relació entre ambdós realitzadors: història del cinema però també la història d'una amistat que va acabar com el rosari de l'aurora, com si es tractés d'un western d'Anthony Mann o de Sam Peckinpah.
Adverteixo d'entrada que no pretenc ni puc ser original en tractar aquest tema. Hi ha molts estudis al respecte, fins i tot un interessantíssim documental d'Emmanuel Laurent, de l'any 2009, vist a Cannes i a Digital +, que aprofito per recomanar-vos.
Recordem tot allò que va passar: Godard i Truffaut són molt joves i exerceixen de crítics a la revista "Cahiers du cinéma"; per allà també hi volten gent com Rohmer, Chabrol, Rivette. Truffaut escriu un article incendiari titulat "Une certaine tendance du cinema français", en el qual titlla els principals cineastes del país de vulgars il·lustradors al servei dels guionistes, carregant-se tota una tradició de cinema de "qualité". Els crítics de Cahiers defensen la teoria dels autors i un estil molt diferent, més genuí, representat per alguns -pocs- autors francesos com Jean Renoir i per molts autors nord-americans -Hawks, Hitchcock- poc apreciats per la crítica perquè conreen el cinema de gènere.
De la teoria a la pràctica: els crítics de Cahiers comencen a rodar els seus primers llargmetratges. L'any 1959, Alain Resnais estrena "Hiroshima Mon Amour" i François Truffaut una pel·lícula de trets autobiogràfics sobre un nen rebel fill d'un matrimoni en descomposició que esdevé un petit delinqüent i que, en la darrera i mítica escena del film, fuig del reformatori i d'una realitat amb la qual topa frontalment fins a una platja que pot simbolitzar el somni de la llibertat, i corre damunt la sorra fins que la seva mirada entre perplexa i esperançada es clava en la càmera -en nosaltres, espectadors, còmplices- mentre la imatge i el futur es congelen. "Los cuatrocientos golpes" guanya el premi a la millor direcció al Festival de Cannes i resulta un èxit aclaparador i el tret de sortida d'un dels moviments més influents en la història del setè art.
Jean-Luc Godard no vol perdre el tren i busca un productor que li pagui un llargmetratge.
No li costa pas gaire. Els realitzadors novells estan de moda i fan pel·lícules molt barates, el somni de qualsevol productor. I els directors de la Nouvelle Vague fan de la necessitat virtut: filmen amb equips molt lleugers i, com que no tenen pressupost per a decorats, treuen les càmeres al carrer i això contribueix a l'aire contemporani, fins i tot proper al documental, dels seus films.
Godard admira l'obra del documentalista Jean Rouch. El productor, Georges de Beauregard, imposa Raoul Coutard com a director de fotografia i Godard li dóna la següent indicació: "Imagina que ets un reporter que segueix els personatges".
Amb un productor i un director de fotografia, ja només li cal un argument. François Truffaut n'hi regala un, inspirat per la crònica de successos, sobre un lladregot que mata un policia i, en lloc de fugir ben lluny, empaita una noia nord-americana que no té gaire clar que vulgui quedar-se amb un xicot simpàtic però amb escasses possibilitats de prosperar a la vida. El resultat, "À bout de souffle", un thriller romàntic d'implacable lògica fatalista beneficiat per l'encant dels dos protagonistes: Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg amb el cabell tallat à la garçon.
Jean-Luc Godard munta la pel·lícula com Déu li dóna a entendre, saltant-se totes les normes de l'ortodòxia cinematogràfica. Escurça els plans tallant-los per la meitat, obviant el raccord. La càmera s'enganxa a la pell dels personatges i tenim la sensació d'espiar-los en la seva intimitat mentre parlen de qüestions indistintament intranscendents o molt profundes en interiors il·luminats amb llum natural o als carrers de París, com el famós travelling que segueix els protagonistes pels Camps Elisis, amb Jean Seberg anunciant el "New York Herald Tribune".
Godard filma els clatells i talla enmig del pla-seqüència, sense manies.
Coutard filma amb llum natural.
La pel·lícula de Godard obté igualment un èxit enorme, tot i la divisió de parers que genera la seva radicalitat formal. La franquesa de les situacions i els diàlegs contribueix al rebombori causat per un film que anuncia l'esperit revolucionari de la dècada prodigiosa que acaba de començar.
Sense perdre gaire temps, Truffaut i Godard comencen a dirigir una segona pel·lícula.
CONTINUARÀ...
2 comentaris:
Hola Ricard, seguiré amb molt atenció aquesta secció perque tot i que les dues pel.lícules que avui comentes les he vist, la nouvelle vague i tots els seus directors és un buit que tinc, que de vegades he pensat que hauria d'intentar omplir. Com que el temps és el que és, faré el que podré, però els teus escrits em serviran molt per documentar-me. Bon treball. Una abraçada.
No és que em consideri un expert, per descomptat, però sí que m'agraden molt les pel·lícules de la nouvelle vague i estaré molt complagut si et puc orientar una mica en el coneixement d'aquest moviment tan rellevant; i tinc els meus dubtes perquè els teus coneixements són enciclopèdics.
D'altra banda, és un tema molt ampli que no penso esgotar i em centraré, com he anunciat, en la relació entre Truffaut i Godard fins al seu trencament.
Potser penjaré alguna pel·lícula sencera i segur que això serà de més utilitat que els meus modestos comentaris.
Moltes gràcies i una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada