diumenge, 16 de gener del 2011

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 5: SHAKESPEARE

En cinema, Welles va fer quatre adaptacions del seu admirat Shakespeare.

No coneixem la darrera, "El mercader de Venècia" (1969), un dels seus incomptables projectes frustrats: diuen que es van perdre dos rotllos i no apareix en la majoria de filmografies. Sens dubte, el jueu Shylock era un bon candidat a heroi ambigu.

Els altres tres títols sí formen part de la filmografia oficial de Welles: "Macbeth" (1948), "Otelo" (1952) i "Campanadas a medianoche" (1965).

"Macbeth" i "Otelo" ens parlen d'homes destruïts pels seus pecats, siguin l'ambició o la gelosia; en llur descàrrec, cal dir que les bruixes en un cas i el traïdor Iago en l'altre els enreden ben enredats.

Els personatges que traeixen el protagonista -Welles- a "Ciudadano Kane", "El tercer hombre" o "Sed de mal" l'estimaven o l'havien estimat. No és el cas de Iago que, des de la primera escena, declara el seu odi a Otel·lo.

"Campanadas a medianoche" és també la història d'una amistat traïda en un món canviant. Basada en diverses obres de Shakespeare ("Enric IV", "Les alegres comares de Windsor"), narra la joventut del príncep Enric (Keith Baxter) que transcorre entre tavernes i bordells i en la companyia de tafurs, de prostitutes i de l'inseparable Falstaff (Orson Welles), un home més gras que corpulent, més bromista que simpàtic, amant de la beguda, lladregot i covard, però sempre fidel al seus companys de gresca, especialment si són de sang reial. La vitalitat de Falstaff és irresistible; viu al dia i ensenya a Enric quines són les coses bones de la vida. Però Falstaff creu innocentment que el dia que el príncep assumeixi el seu destí i es converteixi en Enric V, continuarà essent el company de jocs i que els rufians que l'envolten viuran feliços a la cort. No obstant això, Enric esdevé rei i la seva primera decisió és renunciar al seu passat de disbauxa i renunciar doncs a l'amistat de Falstaff, a qui repudia públicament; la traïció del jove Enric obre els ulls al seu antic mentor, qui, de sobte, es troba sol i conscient de la seva decadència física. El nou món trepitja el vell món.

La decepció de Falstaff.


Welles contraposa els bordells on els rufians passen l'estona, laberíntics, de sostres baixos i passadissos estretíssims pels quals el voluminós Falstaff es mou amb sorprenent habilitat, seguit per una càmera en moviment continu, amb les sales immenses i buides de la cort on els personatges de sang blava discursegen hieràtics, mostrats en permanent contrapicat. La contraposició entre els dos espais recorda "Ciudadano Kane": les sales claustrofòbiques de la redacció del diari, plenes de periodistes en perpetu moviment, i les sales sense límits de l'enorme Xanadú, on Kane-Welles es passeja amb lentitud exasperant, sense un objectiu concret.

Les figures d'estil característiques de Welles des de la seva òpera prima són presents a "Campanadas a medianoche", la seva darrera gran obra mestra, però també els travellings, que no va parar de perfeccionar des de l'escena del ball d'"El cuarto mandamiento". I, com en totes les seves pel·lícules, moltes vegades per pal·liar la manca de pressupost, inventa solucions narratives que faran fortuna, com la famosa escena de la batalla, salvatge i caòtica, copiada per cineastes contemporanis com Kenneth Branagh ("Henry V") o Mel Gibson ("Braveheart").

Els temps feliços.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona tarda Ricard,
He vist les paraules màgiques de món vell - món nou i s'han activat les neurones.
La qüestió fonamental, crec, és veure que Wells actua sempre, com els més grans de la literatura i el cinema, envers la narrativa és a dir respecte la forma, mai el fons, ja que aquest, la condició humana, no ha variat durant els segles. Shakespeare, Wells, Ford, Sófocles, etc. expliquen el mateix, el que varia és la forma, mai intenten modificar el fons, ja que això només ho pretenen els soberbis i, realment, acaben passant de moda, devorats pel món nou que sempre acaba arraconant el món vell, com han comprés els herois desenganyats.
El més important dels grans és la manera com ho expliquen, no el què expliquen. Ara bé, intentar narrar la condició humana sense ser un geni, pot portar al desastre més absolut i val més que facis una bona pel.lícula d'aventures i tots contents.

ricard ha dit...

Tens tota la raó. Novament, t'agraeixo la teva aportació relativa a la contraposició entre món vell i món nou a les pel·lícules de Welles, molt oportuna i que m'ha estat molt útil en les ressenyes que he fet sobre la seva obra.