L'any 1958 Penn dirigia el seu primer llargmetratge, "El zurdo", amb Paul Newman fent de Billy The Kid; el film presentava el personatge com un eixelebrat, en un afany desmitificador que abastaria el gènere del western mateix en la posterior "Pequeño Gran Hombre" (1970), en la qual també revisava críticament la figura del general Custer i la batalla de Little Big Horn, oferint-ne una imatge molt diferent que a "Murieron con las botas puestas" (1941), a més de funcionar com a metàfora de la guerra de Vietnam.
"Mickey One" (1965), la seva primera col·laboració amb Warren Beatty, es pot veure com una metàfora sobre el maccarthysme.
I és que Arthur Penn era sobretot un progressista. I amb el seu cinema pretenia una revisió crítica dels gèneres com hem dit però també de la història dels Estats Units, interessant-se sobretot per la violència existent en una societat aparentment opulenta i desenvolupada però encara lligada a les seves arrels racistes i classistes.
A part d'aquesta mentalitat progressista, formalment, com els altres directors de la seva generació, Penn adoptava algunes solucions estilístiques i narratives procedents d'Europa, on triomfava la Nouvelle Vague i el cinema italià.
"La jauría humana" (1966), amb un brillant guió de Lillian Hellman, compendia clarament tot això que hem exposat. Genèricament, forma part d'un subgènere dins del melodrama clàssic en què un foraster (en aquest cas, un fugitiu) arriba a una població corrupta per revolucionar-la i fer aflorar les seves misèries.
Com hem observat al resum, el film, a més de denunciar una societat hipòcrita i racista, tenia un fort component eròtic, tenint en compte l'època.
Al seu següent film "Bonnie & Clyde" (1967), trobem una escena com aquesta:
"Bonnie & Clyde" era en certa mesura un homenatge a la Nouvelle Vague i a films com "A bout de souffle", que també va de joves simpàtics que viuen al marge de la llei. Basada en la peripècia real d'una parella d'atracadors de bancs dels temps de la Gran Depressió americana, el film tenia un plantejament gairebé avantguardista en barrejar escenes de comèdia slapstick (les persecucions de cotxes recorden les pel·lícules de Mack Sennett) amb altres d'un to gairebé documental, retratant la misèria econòmica i moral de l'època, escenes intimistes filmades com si els amants lluitessin (segons la pel·lícula, Clyde era impotent) i morts filmades com si assistíssim a un èxtasi sexual (l'escena en què els cusen a trets).
I malgrat ser "Bonnie & Clyde" un film mig experimental protagonitzat per uns relativament poc coneguts Warren Beatty, Faye Dunaway i Gene Hackman, i "La jauría humana" un gran melodrama d'estil més clàssic, amb un repartiment espectacular encapçalat per Marlon Brando, Angie Dickinson, Jane Fonda, James Fox, Robert Duvall i Robert Redford, aquesta va ser un fracàs i aquella un enorme èxit de taquilla, que va llançar Beatty i Dunaway a l'estrellat i va convertir Penn en el més modern i admirat dels directors nord-americans, amb permís de Mike Nichols.
Penn va reincidir en el thriller a "La noche se mueve" (1974) i "Agente doble en Berlín" (1986), les dues amb Gene Hackman de protagonista, i en el western a "Missouri" (1976), amb un Marlon Brando totalment passat de voltes.
L'any 1981, amb un guió autobiogràfic de Steve Tesich, revisitava la dècada dels seixanta, posant novament en evidència les contradiccions del seu país, a la magnífica "Georgia", un títol avui injustament oblidat, memorable per la bellesa de la seva desconeguda protagonista, Jodi Thelen, i per tota la resta però, sobretot, dues escenes rotundes:
- El protagonista (Craig Wasson) és un jove d'orígen jueu i extracció humil. Està enamorat de Georgia però, per circumstàncies de la vida, es casa amb la filla d'una família molt rica. El dia del casament hi ha una gran festa al jardí de la mansió; el pare ho observa en silenci des d'una finestra; finalment, irromp en escena i alça la veu tot dient allò de "No perdo una filla". "No perdo una filla -repeteix -No... em resigno a perdre una filla!". I, acte seguit, treu un revòlver, mata la núvia i es dispara un tret a la boca.
- Danilo (Wasson) va a la universitat i això, i el caràcter independent de Georgia (Thelen) els separen. Un dia, ell participa amb uns companys en un concurs a la televisió. Georgia, com fa tothom al petit poble on han viscut, es planta davant de la petita pantalla per veure el fill il·lustre respondre les preguntes sobre literatura. En una d'elles, determinant, li demanen a Danilo que reciti un poema concret; ell mira a càmera (a Georgia, doncs) i recita no el poema que li han demanat sinó un que ells dos coneixien quan eren al poble i s'estimaven; ella comprèn que allò no és un error sinó una declaració, mentre sentim la veu del presentador que diu, lacònicament, "no es correcte". Per a mi, és una de les millors escenes d'amor del cinema de tots els temps.
Arthur Penn va estar nominat a l'Òscar al millor director tres vegades, per "El milagro de Anna Sullivan" (1962), "Bonnie & Clyde" i "Alice's Restaurant" (1969), però mai no va aconseguir l'estatueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada