Ahir vaig veure pel Canal Xtra de Digital + el reportatge sobre un experiment que recentment s'ha portat a terme a França sobre la base d'un experiment anterior de la Universitat de Yale als anys 60. L'experiment pretén posar de manifest el poder de la televisió i, anant una mica més enllà però no gaire, com n'és de fàcil que ciutadans normals i corrents es converteixin en torturadors i assassins (l'experiment original mirava d'explicar perquè els alemanys obeÏen cegament instruccions de tortura i assassinat durant el règim nazi).
Doncs bé, resulta que feien creure a una sèrie de persones (80 per ser exactes) que participarien ¡sense premi! en l'episodi pilot d'un concurs televisiu. La posada en escena era perfecta, amb públic i una presentadora coneguda al capdavant. Els participants havien de fer preguntes relativament senzilles a un altre concursant sobre una llista d'associacions de paraules que aquest havia hagut de memoritzar prèviament. Si l'encarregat de respondre ho feia malament, l'"examinador" havia de llegir la resposta correcta en veu alta i, acte seguit, moure una palanca que transmetia sobre l'altre concursant (tancat en una mena de caixa forta) una descàrrega elèctrica, la potència de la qual era cada vegada més forta, fins arribar als 460 volts.
El concursant que rebia les descàrregues començava a fallar i a queixar-se del mal, a demanar que aturessin el joc. Els examinadors dubtaven, però la presentadora i el públic els exhortaven a continuar. Quan la potència de les descàrregues superava els 200 volts, els crits de la víctima eren constants; la víctima es negava a contestar més preguntes mirant de boicotejar el programa. Finalment, callava, com si estigués inconscient o potser mort a causa de les descàrregues que, malgrat tot, els examinadors continuaven infligint.
Alguns dels "examinadors" es negaven a continuar amb el joc. La presentadora els exhortava amb la frase "no et deixis impressionar; és el teu torn i has de continuar amb el joc"; a la quarta negativa, la presentadora deia que l'altre concursant els ho agraïria més tard, i a la cinquena feia intervenir el públic, que animava a continuar fins al final. Si després de la cinquena exhortació, el participant insistia en la seva negativa a continuar amb la tortura, finalitzava el joc.
Naturalment, les descàrregues no eren reals i la víctima era un actor, però aìxò no ho sabien els torturadors fins que no s'acabava la representació.
Alguns van desistir, però altres van arribar fins al final: descàrregues successives de fins a 460 volts mentre feia estona que no se sentia la veu de la víctima.
De 80 participants, 17 van plegar abans del final. La resta van ser obedients i van
continuar torturant fins que no hi havia més palanques per moure.
2 comentaris:
Havia llegit sobre aquest experiment i els seus resultats. Sembla que no pugui ser però la majoria no va tenir cap problema a "fer mal" a la suposada víctima. Allò inevitable és preguntar-nos què hauríem fet en aquesta situació, oi?
Un dels psicòlegs que intervenien al programa va argumentar que la majoria de nosaltres no estem preparats per dir "no"; que des de petits ens eduquen perquè obeïm les ordres d'una autoritat legítima. Així doncs, la televisió és una autoritat legítima.
Publica un comentari a l'entrada