divendres, 8 d’octubre del 2010

EL GRAN VAZQUEZ


D'ençà que en vaig veure el tràiler, al darrer Salò del Còmic de Barcelona, em vaig adonar que aquesta seria una gran pel·lícula. Construir un film al voltant de la figura del geni dels patufets de la mítica Editorial Bruguera que va ser Manuel Vázquez era una idea feliç (com ho va ser "Platillos volantes" -2003-, un altre títol esplèndid d'Òscar Aibar sobre dos obrers de Terrassa apassionats per la ufologia): permetia oferir un retrat surrealista -a l'estil dels seus dibuixos- de l'Espanya dels anys seixanta (la de les lletres de canvi, els 600 i les oficines sinistres), i, alhora, el retrat d'un personatge que no desmereixeria al costat dels noms més il·lustres de la novel·la picaresca.

L'elecció de Santiago Segura sembla òbvia, després que hagués inventat el darrer gran murri del cinema espanyol, l'inefable Torrente. Però, contra el que afirmen alguns crítics, Segura no fa de Torrente ni de Segura; no he conegut Vázquez, per descomptat, però després de veure les seves gestes i a Segura en pantalla, estic convençut que era ben bé així. Tampoc no cal entrar a polemitzar sobre si resulta lícit fer una hagiografia d'un paio tan impresentable. La qüestió no és aquesta. El personatge de Vázquez resulta atractiu en la mesura que viu amb llibertat (quan no està tancat a la presó, és clar) enmig d'una societat gris i reprimida, i el film està construït sobre aquest contrast.

I, més enllà de qualsevol altra consideració, Vázquez era un dels grans del còmic. Recomano el bloc eltiovazquezdospuntocero.blogspot.com, o recuperar en uns encants exemplars de l'època de les revistes "Pulgarcito", "Tío Vivo" o "Din Dan".