dimecres, 20 de setembre de 2017

CARRETERA PERDIDA


En certa manera, "Carretera perdida" (1997) inaugura una nova etapa a la carrera de David Lynch, tot i que Barry Gifford va col·laborar en el guió com ja havia fet a "Corazón salvaje".

Aquí, com també passaria a "Mulholland Drive" o "INLAND EMPIRE", una narració més o menys convencional evoluciona cap a l'abstracció; una estructura que caldria recompondre com si fos un puzzle fa que els esdeveniments se succeeixin sense lògica aparent, malgrat mantenir una estranya coherència, una connexió en forma de misteri, fins i tot quan, com en el cas present, una trama de suspens i terror a la primera meitat del film es transforma a la segona part en un thriller eròtic. No és aquesta l'única sorpresa: el protagonista de la primera part (Fred Madison, un músic interpretat per Bill Pullman) es metamorfosa mentre és a la presó en un altre individu, un mecànic interpretat pel jove Balthazar Getty. Mai no sabrem què ha passat exactament, i aquesta incògnita forma part de l'atractiu de la pel·lícula, tot i que Lynch ofereix algunes pistes:

La intervenció d'un nan amb rostre de neu (Robert Blake) fa pensar en una mena de pacte mefistofèlic. Aquesta hipòtesi vindria avalada per la trobada "en una carretera perduda" entre un home que deu ser en Fred i el jove mecànic, un succés estrany de caire paranormal que el jove no recorda i el film no mostra però suggereix reiteradament.

Potser tot passa a la ment del protagonista o potser succeeix realment, però la dona fatal que apareix a la segona meitat del film s'assembla bastant a l'esposa del músic (Patricia Arquette, tan guapa de pèl-roja com de rossa platí). El mecànic és més bon amant que el músic però això no evitarà que tingui seriosos problemes amb l'Alice (o és la Renee?), atesa la seva relació amb un gàngster terrorífic (Robert Loggia) i un passat en què feia d'actriu pornogràfica, feina que va obtenir a partir de conèixer l'Andy a Moe's (la dona del músic també va conèixer un home anomenat Andy a un lloc anomenat Moe's i li va oferir una feina però no recorda quina -diu-). Finalment, tornen a aparèixer Fred, la carretera perduda i la transformació i tot plegat connecta amb l'inici del film i el nucli de la història.

Més enllà de l'embolic argumental, Lynch demostra un domini absolut dels diversos registres. La primera meitat, a la minimalista casa on viuen en Fred i la Renee, un lloc ple d'ombres que, com l'orella de "Terciopelo azul" o la capsa de "Mulholland Drive", poden constituir una entrada o bé una sortida per on transita el cantó fosc, és tan inquietant com fascinant i també terrorífica. El director experimenta amb el color, la banda sonora i el tempo; i l'aparició del personatge de Robert Blake a la festa amb la trucada a la casa del músic constitueix un moment d'or en la filmografia de Lynch i en el seu catàleg de situacions surrealistes.

Quan "Carretera perdida" es transforma en cinema negre, el to i el ritme canvien però romanen els moments icònics: una pistola apuntant a la protagonista quan és a punt d'oferir-se al gàngster Míster Eddy (o és en Dick Laurent?); un cadàver amb el cap introduït en una taula de vidre; un coit desesperat enmig del desert sota la llum dels fars d'un descapotable vermell.

dissabte, 16 de setembre de 2017

IT


Si "Verónica", de Paco Plaza, ens retornava als anys noranta, "It", una altra faula terrorífica, ens porta als mítics vuitanta. Si allà eren els "Héroes del silencio", aquí són "New Kids on the Block" el referent musical, mentre que el cinematogràfic és una barreja de "Pesadilla en Elm Street" i "Los Goonies".

El film dirigit per Andy Muschietti ("Mamá") és una adaptació canònica, fidel a l'esperit del clàssic de Stephen King, a la seva recreació nostàlgica d'un estiu en què uns nens es fan homes, descobreixen el sentit de l'amistat o el primer amor, però també pateixen les amenaces d'uns adults miserables o els atacs d'uns adolescents que els sotmeten a un bullying salvatge malgrat que ningú no coneixia encara aquesta paraula; mentrestant, un ésser maligne que s'alimenta de les nostres pors es vesteix de pallasso i terroritza els vilatans.

Muschietti resol la proposta amb elegància i eficàcia, aconseguint moments força inquietants. La seva versió és clarament superior a l'adaptació televisiva que va dur a terme Tommy Lee Wallace l'any 1990 però Bill Skarsgard no aconsegueix millorar Tim Curry en la seva caracterització del sinistre Pennywise.

diumenge, 10 de setembre de 2017

LA HIJA DE RYAN


Després de "Lawrence de Arabia" i "Doctor Zhivago", David Lean dirigeix el 1970 "La hija de Ryan", un dramàtic triangle amorós ambientat durant els anys de la revolució irlandesa. Encara més que en els films precedents, la naturalesa i els seus contrastos -de la bellesa de les platges i les praderies a la fúria de les tempestes- s'erigeix en l'autèntica protagonista i assenyala els millors moments del film, com quan els amants fan l'amor en la frondositat del bosc o quan el marit (Robert Mitchum en un registre diametralment oposat als seus habituals papers de mascle) descobreix l'engany per les petjades a la sorra; o, evidentment, el rescat entre la pluja i les onades de les armes dels rebels. Tot plegat il·luminat magistralment per Freddie Young en una nova col·laboració amb el director, qui també va encarregar la partitura a Maurice Jarre -en aquest cas, però, el compositor francès es mostra estranyament despistat-.

També l'escenari del poblet té una gran rellevància narrativa. Aparentment acollidor, acaba convertint-se en una trampa per als protagonistes, ja siguin l'oficial britànic, el ximple del poble (sorprenent caracterització de John Mills) o la dona infidel (Sarah Miles), obligats a recórrer el seu únic carrer sota les burles o les expressions d'odi dels vilatans.

dissabte, 9 de setembre de 2017

VERÓNICA


Des de "[REC]3: Génesis" (2012), Paco Plaza només havia dirigit un curtmetratge i un episodi d'"El ministerio del tiempo". Amb "Verónica" (2017) demostra que el silenci no està relacionat amb la pèrdua del talent que va demostrar amb la nissaga de la Niña Medeiros i companyia, ans al contrari. Recorre a un tema en certa manera similar (una adolescent perseguida per un esperit maligne després d'una sessió amb la ouija), en aquest cas basat en fets reals i documentats en un informe policial, i reincideix en la recepta dels films precedents: una ambientació quotidiana, molt sentit de l'humor i la utilització molt hàbil de hits musicals que aquí, a més, ajuden a situar-nos als anys noranta en què transcorren els fets: les cançons dels ínclits "Héroes del silencio" o la cançoneta que il·lustra un anunci igualment mític de Centella i funciona com un mantra que hauria de protegir dels monstres els quatre germans protagonistes.

La posada en escena és eficaç i elegant, des de la seqüència de l'eclipsi, gairebé genial, fins als plans d'un edifici de Vallecas que llueix tan imponent i sinistre com el Dakota de "La semilla del diablo", o les terrorífiques aparicions dels fantasmes i esperits que assetgen els nens, els quals actuen sempre amb una naturalitat sorprenent i ajuden a fer del darrer film de Paco Plaza un dels millors i més divertits títols d'horror que hem pogut veure recentment.

dijous, 7 de setembre de 2017

REGRESO AL FUTURO


Com vaig esmentar fa temps, una altra de les llistes de "Cinemanía" va ser la de millors títols de ciència-ficció de la història, que la revista va confiar als lectors. Al número u empataven "2001: Una odisea del espacio" i "Regreso al futuro".

No puc estar menys d'acord amb aquest resultat. I no només perquè consideri que la pel·lícula de Kubrick és superior: és que "Regreso al futuro" (Robert Zemeckis, 1985) no és una pel·lícula de ciència-ficció; és... una comèdia!

Això sí, una comèdia notabilíssima que ens parla de viatgers en el temps i que, molt coherentment, ha guanyat amb el temps.

Narra la peripècia de Marty McFly, un adolescent encantador (coi, és Michael J. Fox!) amb una família més problemàtica: un pare pusil·lànime, una mare mig alcohòlica i uns germans amb pinta de ganduls. Un amic seu, un científic més aviat excèntric, ha inventat una màquina del temps instal·lada en un cotxe esportiu (el mític DeLorean) i el convida a provar-la. McFly viatja trenta anys enrere i es topa amb els seus progenitors quan tenien la seva edat i no semblava gaire fàcil que congeniessin, sobretot perquè el futur pare era molt tímid i perquè la futura mare s'enamorava del viatger temporal que hauria de ser el seu fill però condemnat a desaparèixer si no aconseguia reconduir la situació.

"Regreso al futuro" té el ritme de les millors comèdies americanes i un guió molt enginyós en què tot encaixa perfectament, amenitzat amb acudits força brillants, com quan el jove McFly troba el seu amic inventor l'any 1955 i li explica que Ronald Reagan serà president; el científic, lògicament, se'n fot i replica que llavors Jerry Lewis deu ser el vice-president, Jane Wyman la primera dama i John Wayne el secretari de Defensa. Un altre gag antològic és quan Marty McFly toca "Johnny B. Goode" al ball de l'institut i li serveix d'inspiració a Chuck Berry.

El film va ser un èxit espectacular i va tenir dues continuacions: "Regreso al futuro II" (1989), en què Marty i Doc viatgen, ara sí, al futur, i "Regreso al futuro III (1990), en què es retroben a l'Oest, on Marty McFly es farà dir Clint Eastwood, vestint com el personatge d'"El bueno, el feo y el malo". La primera de les seqüeles té una trama molt alambinada en què un un anuari de resultats esportius que també viatja en el temps convertirà Biff, el dolent de la nissaga, en un home riquíssim; resulta quasi tan enginyosa i divertida com la primera. "Regreso al futuro III" es deixa veure però la fòrmula ja sembla esgotada.

Posteriorment, l'any 1994, Robert Zemeckis va dirigir la molt cèlebre i bastant sobrevalorada "Forrest Gump". Però la seva millor etapa com a director va ser durant els anys vuitanta, en què també va signar "Tras el corazón verde" (1984) i "¿Quién engañó a Roger Rabbit?" (1988). La mà de Spielberg es nota en aquests títols dels quals era productor executiu (bé, en realitat no ho va ser de "Tras el corazón verde", però la pel·lícula protagonitzada per Michael Douglas i Kathleen Turner s'inspira clarament en les aventures d'Indiana Jones). Era l'època en què Spielberg, director o productor, monopolitzava tots els èxits comercials i dotava aquests títols d'una atmosfera molt personal, caracteritzada per l'atenció a l'entorn familiar dels protagonistes, retratat amb una calidesa que no excloïa el sentit de l'humor o la ironia.

Aquest fou el cas de "Poltergeist" (1982), una pel·lícula d'horror sobre una casa i una família assetjats per tota mena de fenomens paranormals, que va signar el recentment desaparegut Tobe Hooper amb un estil acurat molt allunyat dels excessos gore de "La matanza de Texas" (1974), el film que el va fer famós i va llegar a la posteritat la icònica imatge de Leatherface i la serra mecànica.

dissabte, 2 de setembre de 2017

SÈRIES DE TELEVISIÓ


El maig de 2011 vaig saludar l'arribada via Digital + d'una sèrie de la cadena HBO que prometia força. Es tractava de "Juego de tronos".

No voldria presumir de visionari però l'evolució de la sèrie, que acaba de tancar la seva setena i presumptament penúltima temporada ha fins i tot superat les meves expectatives. Malgrat la perillosa tendència a convertir els episodis en una fòrmula i malgrat les solucions dramàtiques massa fàcils -com passa amb la resurrecció d'alguns personatges-, els diàlegs sempre brillants, el to shakespearià, els girs de guió, el gran treball de fotografia i direcció artística i, sobretot, unes escenes d'acció que farien empal·lidir més d'un blockbuster cinematogràfic han aconseguit enganxar-nos sense remei i, definitivament, marcar un abans i un després en la història de les sèries per a la televisió. De fet, algunes de les propostes àudio-visuals més impactants de la temporada les hem vistes a la pantalla petita, ja sigui la batalla entre els dracs i els Caminants Blancs a "Juego de tronos" o el lisèrgic episodi 8 de la tercera temporada de "Twin Peaks" (sí, ja en parlaré quan reprengui el monogràfic sobre David Lynch).

Molt oportunament, la revista "Cinemanía", eterna candidata a arrabassar-los el tron (ja que parlem de trons) a "Fotogramas" o "Dirigido por", presenta en el seu especial de setembre una llista, obtinguda per votació dels seus col·laboradors, amb les 100 millors sèries de televisió de tots els temps. Com sempre en aquests casos, ens permetrem algunes reflexions.

Estem d'acord en què vivim l'etapa daurada de les sèries televisives. L'aposta per la qualitat de cadenes privades com HBO, pressupostos més generosos i, per damunt de tot, una gran llibertat creativa i la col·laboració de magnífics guionistes que no troben el seu lloc en un panorama cinematogràfic dominat per les pel·lícules de superherois hi han contribuït. David Simon, el creador de "The Wire" (la primera de la llista), no volia complaure l'espectador ("si un paio no pot esperar a menjar les seves crispetes i a pixar durant els cinquanta minuts que dura un episodi, que es foti, que vegi una altra cosa"); volia qualitat, volia un realisme equiparable al de la novel·la del XIX. Per cert, alguns apunten que l'èxit de les noves sèries es pot deure, entre molts altres factors, a la durada dels episodis, més humana que la de la majoria de pel·lícules que s'estrenen als cinemes. No obstant això, no podem obviar que el darrer episodi emès de "Juego de tronos" durava hora i mitja (que transcorria en un sospir), o que molts espectadors graven els episodis i veuen temporades senceres parant només per menjar i pixar. De fet, les sèries actuals, amb arguments de continuïtat, són al cap i a la fi pel·lícules més llargues que permeten que els personatges tinguin una evolució més detallada i complexa.

Així, doncs, la llista de "Cinemanía" inclou sobretot títols produïts en aquest segle o finals del passat. A més de l'esmentada "The Wire", ocupen els primers llocs "Breaking Bad" (evidentment), "Los Soprano", "Los Simpson", "Twin Peaks", "Black Mirror", "Friends", "Mad Men", "Juego de tronos" o "Perdidos".

Però també hi ha lloc per a sèries més clàssiques, sempre caracteritzades per la seva voluntat d'anar més enllà, de ser més trencadores i més exigents que la majoria de produccions de la vella televisió, dirigides només a distreure l'espectador amb fòrmules d'èxit que es repetien episodi rere episodi. Aquestes sèries que van fer història, si més no segons els responsables de "Cinemanía", serien títols com "Monty Python's Flying Circus" (1969-1974), inventors d'un humor que ha alimentat propostes més recents i igualment originals i surrealistes com ho fou "La hora chanante" (al lloc 97 de la llista), humor que van traslladar a la pantalla gran en les celebrades "Los caballeros de la mesa cuadrada", "La vida de Brian" o "El sentido de la vida"; ocupa el novè lloc de la llista. També trobem "Alfred Hitchcock presenta" al lloc 13, la franquícia televisiva del mestre del suspens cinematogràfic, produïda entre 1955 i 1989 i que està en l'origen de la mítica "Psicosis". O, en el lloc 14, "El prisionero" (1967-1968), una faula distòpica quasi tan de culte com l'extraordinària producció de Rod Serling "La dimensió desconeguda" (al lloc 17). I altres mites televisius com les "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador (1966-1982), "Els joves" (1982-1984), "Yo, Claudio" (1976), "Los vengadores" (1961-1969), "Star Trek" (1966-1969) o "Superagente 86", de Mel Brooks (1965-1970).

La paradoxa de tot plegat és que les sèries actuals, l'edat d'or de la televisió, va íntimament lligada a l'aparició de les cadenes de pagament, la qual cosa implica que el públic quedi dividit, no ja entre els més exigents i els consumidors de sèries de producció pròpia i tele-escombraries, sinó també entre els que poden i els que no poden permetre's pagar la quota. Sempre queda Internet, és clar. Però, en qualsevol cas, tot i l'èxit incontestable de produccions com "Juego de tronos", la gent que la segueix és escassa en comparació amb els espectadors de les sèries que jo veia quan era cadell, quan només teníem dos canals en blanc i negre i ens extasiàvem amb joies de cartró-pedra que la llista de "Cinemanía" ha oblidat (potser merescudament, no ho sé): "Viaje al fondo del mar", "Guardianes del espacio", "Bonanza", "Misión imposible"... Després, van venir els anys setanta i "Columbo", aquest sí un títol que mereixia haver estat inclòs.

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL ÁNGEL EXTERMINADOR


Els burgesos en els films de Luis Buñuel sempre pateixen. Retratats sense pietat i amb la ironia salvatge del mestre aragonès, paguen els pecats de la seva endogàmia quan es veuen immersos en situacions frustrants que gairebé sempre tenen a veure amb un sopar.

A "El discreto encanto de la burguesía" (1972), una fascinant i molt divertida comèdia surrealista, els protagonistes intenten sopar i mai no ho aconsegueixen. En una de les escenes més brillants, de sobte descobreixen que el menjar és de plàstic i que són en un teatre exposats al públic.

Més inquietant és l'argument d'"El ángel exterminador" (1962): després d'assistir a una representació a l'òpera, el matrimoni Nobile convida a sopar una colla de burgesos, tots molt educats i cerimoniosos. Però quan és l'hora d'anar a dormir, estranyament, ningú no arriba a abandonar la casa. Tampoc no ho faran els dies següents, incapaços de sortir de la cambra on es troben reunits tot i que no hi ha cap obstacle físic que els ho impedeixi. Com tampoc ningú a l'exterior no es veu capaç d'entrar a la casa. Quasi sense menjar ni beguda, mancats d'intimitat i d'higiene, comencen a perdre les maneres i els instints més primaris fan acte de presència, mentre un ós volta per la mansió i també uns bens, que finalment seran els únics que podran salvar el mur invisible.


diumenge, 27 d’agost de 2017

LA SEDUCCIÓN


L'any 1971 Don Siegel va dirigir "El seductor". Protagonitzada pel seu actor fetitxe Clint Eastwood i basada en una novel·la de Thomas Cullinan, es tracta d'un títol força curiós ambientat durant la Guerra de Secessió americana en què un soldat de la Unió ferit en una cama troba refugi en una residència de senyoretes. La directora, la mestra i les escasses alumnes, nenes o adolescents, el curen i l'acullen i ell procura guanyar-se-les perquè s'hi troba més còmode que combatent al front. Seduir les solitàries dones sudistes li resultarà senzill però un excés de confiança i els atacs de gelosia entre la tropa femenina conduiran a un resultat més aviat desastrós en què Eastwood sortirà més malparat que quan feia de Harry el Brut o de pistoler sense nom.


Un conte pervers centrat en una castració simbòlica que ara aborda Sofia Coppola en un remake quasi literal del film de Siegel, tot i que, a "La seducción" (2017), Colin Farrell sembla en tot moment més indefens que el personatge d'Eastwood, només una joguina en mans d'unes dones fredes però no frígides que diuen actuar de manera democràtica i cristiana però tenen molt clar quina és la seva posició dins de la petita comunitat i no dubtaran a esmolar els ganivets quan sigui el moment. Excel·lents interpretacions de Nicole Kidman, Kirsten Dunst o Elle Fanning i un gran treball fotogràfic a càrrec de Philippe Le Sourd que, amb l´ús d'una distància focal llarga, aconsegueix un efecte de daguerrotip, com també ho va fer Florian Hoffmeister a "Historia de una pasión" (Terence Davies, 2016 -en vam parlar al bloc-), una altra pel·lícula ambientada als Estats Units al segle XIX.

Una acurada fotografia:

divendres, 25 d’agost de 2017

JEAN-CLAUDE MÉZIÈRES I LA SPACE-OPERA



No acostumem a parlar de còmic en aquest bloc. És un gènere literari i un art que admiro però no conec pas tant com el cinema. Però l'estrena de "Valerian y la ciudad de los mil planetas" (Luc Besson, 2017) és una bona excusa per reivindicar la figura del dibuixant francès Jean-Claude Mézières i la influència de la seva obra i el seu personatge en la nissaga creada per George Lucas i en quasi tota la ciència-ficció cinematogràfica dels anys setanta i vuitanta.

I em remetré a un esplèndid treball que he trobat a la xarxa i que enllaço tot seguit:

www.core77.com/posts/27528/From-a-Galaxy-Where-Credit-is-Far-Far-Away-The-Unsung-Work-of-Jean-Claude-Mneacutezinegraveres

Així, doncs, sembla que George Lucas es va inspirar en l'obra gràfica del francès.

Besson també s'havia inspirat a "El quinto elemento" (1997) en Mézières, el qual, de fet, va participar en el disseny de producció del film juntament amb Jean Giraud (Moebius), un altre mestre del còmic.

Curiosament, "Valerian y la ciudad de los mil planetas", primera adaptació estricta de l'obra del dibuixant, sembla més aviat una còpia dels universos de "Star Wars", tot i que acull l'esperit del còmic, ni que sigui parcialment i gràcies sobretot a la simpatia i efervescència de Cara Delevingne (qui fa el paper de Laureline, la companya sexi del protagonista). Fora d'això, el film comparteix les virtus i els defectes d'aquella "El quinto elemento": un disseny de producció molt espectacular combinat amb una trama naïf i una greu caiguda del ritme que convoca l'avorriment quan encara falta un bon tros d'una pel·lícula potser massa llarga.

dimecres, 23 d’agost de 2017

MATAR A UN RUISEÑOR


La història de "Matar a un ruiseñor", dirigida el 1962 per Robert Mulligan segons la novel·la de Harper Lee, adopta el punt de vista d'uns infants per elaborar un discurs sobre la innocència -a què el títol fa una referència metafòrica- enfrontada als prejudicis i a la violència, igualment representats metafòricament pel gos rabiós al qual Atticus Finch (Gregory Peck en el paper de la seva vida) haurà de disparar tot sol, com sol haurà de lluitar contra la injustícia en un plet difícil de guanyar: un negre acusat de violar una noia blanca en un poblet del Sud dels Estats Units en els dies de la Gran Depressió.

Un film imprescindible que ha inspirat molts advocats i que tothom hauria de veure almenys una vegada. Per desgràcia, el seu missatge continua ben vigent.

dimecres, 16 d’agost de 2017

'71


Paul Greengrass alterna en la seva filmografia les pel·lícules de Jason Bourne amb d'altres inspirades en la crònica de successos internacional: "Capitán Phillips" (2013), "United 93" (2006), sobre l'únic avió segrestat el 11-S que no va asssolir el seu objectiu, o "Bloody Sunday" (2002), que procura detallar mitjançant la càmera en mà i un peculiar muntatge altern molt fragmentat els fets que van ocórrer a Derry (Irlanda) un diumenge de gener de 1972, quan paracaigudistes britànics van abatre tretze ciutadans que es manifestaven bastant pacíficament.

La matança del "diumenge sagnant" va agreujar el conflicte a Irlanda del Nord. Un conflicte també abordat en un títol més recent, dirigit amb el mateix vigor: "'71" (Yann Demange, 2014). El film de Demange té un enfoc, a nivell artístic i argumental, menys proper al documental de ficció i més a prop del thriller de suspens (se centra en la peripècia d'un soldat britànic perdut als perillosos carrers de Belfast). En qualsevol cas, ambdós títols il·lustren un missatge ben clar: en qualsevol conflicte armat, la veritat és la primera víctima.