Adaptava una novel·la de l'especialista del gènere Ross McDonald, i Paul Newman feia el paper del detectiu Lew Harper. L'escena dels títols de crèdit el mostra dormint en un llit improvisat a la seva modesta oficina i provant d'esmorzar amb la nevera buida. Un advocat amic el contracta per investigar la desaparició d'un client seu milionari i Harper inicia un periple que el conduirà de les mansions més luxoses de Los Angeles a clubs de mala nota (retratats al film de manera força innocent); a tot arreu regnen la immoralitat i la mesquinesa.
Harper intenta no esquitxar-se però no pot evitar que els conflictes de la feina afectin la seva ja molt perjudicada relació matrimonial o que la poca fe en els homes que encara conserva es perdi pel camí; l'escena final resulta en aquest sentit demolidora.
El record d'"El sueño eterno", doncs, no es limita a la presència de Lauren Bacall enmig d'un repartiment força atractiu, en què també trobarem Janet Leigh (l'esposa del protagonista), Shelley Winters o un molt guapo Robert Wagner. Les situacions són tan tòpiques que sembla que estiguem assistint a una paròdia a l'estil d'"Agárralo como puedas". Si més no, el film acaba captant el nostre interès gràcies al carisma aportat per Newman (i a la seva intel·ligent interpretació), a la fotografia del sempre eficaç Conrad Hall i, en darrera instància, al competent guió de William Goldman (*), que sap que, com en els seus models dels anys quaranta, la gràcia està en els diàlegs, malgrat destil·lin certa misogínia.