diumenge, 19 de novembre de 2017

INCERTA GLÒRIA


Amb "Incerta glòria" (2017), Agustí Villaronga torna a adaptar, com va fer amb "Pa negre" (2010), un clàssic de la literatura catalana, en aquest cas la novel·la de Joan Sales ambientada al front de l'Aragó els dies de la Guerra Civil Espanyola i que narra el drama en forma de doble triangle que uneix els destins dels quatre protagonistes: la Carlana (Núria Prims), vídua d'un terratinent i poder fàctic al petit poble on està destinat en Lluís, jove oficial republicà, la seva parella la Trini, i en Juli, un altre soldat, indisciplinat i romàntic, millor amic del Lluís i enamorat de la seva xicota.

"Incerta glòria" és un film irregular que arrossega el llast de l'origen literari i, paradoxalment, de l'interès a ressaltar l'esforç de producció, i que sembla estar sempre una mica per sota de les evidents possibilitats dramàtiques, tot i que no podem obviar moments prou ben resolts, des del travelling inicial pels racons del castell fins a les imatges de la vídua encerclada pel foc símbol del seu poder i capacitat per fascinar els seus súbdits i per destruir els seus oponents.

dimecres, 15 de novembre de 2017

NOCHE DE VERANO


Primer llargmetratge del català Jorge Grau, "Noche de verano" (1962) narra les històries de desamor i crisi existencial d'uns burgesos i d'uns estudiants al llarg de dues Nits de Sant Joan.

El futur director de "No profanar el sueño de los muertos" i "La trastienda" era tot un cinèfil, si s'ha de jutjar per l'escena del cine-club on projecten "Viaggio in Italia", de Rossellini. Però, a més, el to de la pel·lícula recorda molt clarament el cinema d'Antonioni, director igualment citat en una escena. La similitud és encara més evident en tractar-se d'una coproducció en què intervenen actors italians com Umberto Orsini o Gian Maria Volontè, Marisa Solinas o Lidia Alfonsi (Francisco Rabal i María Cuadra encapçalen l'aportació espanyola). De tota manera, el més interessant del film és el seu component documental, el retrat d'una Barcelona que ja no existeix i dels seus escenaris més emblemàtics: La Bodega Bohemia, La Paloma, l'espectacle del Bombero Torero. Quins records!

diumenge, 12 de novembre de 2017

TWIN PEAKS


Després de "Corazón salvaje", David Lynch va col·laborar amb Mark Frost en la creació de la sèrie televisiva "Twin Peaks", que va durar dues temporades entre 1990 i 1991, i va dirigir-ne personalment sis episodis: el pilot i el tercer episodi de la primera temporada, que en tenia vuit, i el primer, el segon, el setè i el darrer de la segona, que en tenia vint-i-dos.

Bàsicament, la sèrie reprén el tema del Bé i el Mal en la línia ja exposada a "Terciopelo azul". A Twin Peaks, una comunitat idíl·lica del nord dels Estats Units, apareix el cadàver d'una noia, la Laura Palmer, reina de les festes de l'institut; l'agent del FBI Dale Cooper (Kyle MacLachlan) arriba al poble per intentar descobrir l'assassí i el misteri que s'amaga als boscos del voltant. De dia, Twin Peaks sembla un lloc bastant normal, tot i que abunden els personatges pintorescos (uns ajudants del sheriff molt despistats, una dona que parla amb un tronc). Però la investigació revelarà que quan cau la nit passen coses més estranyes: ja sigui en un casino a l'altra banda de la frontera amb Canadà o en una cabana enmig del bosc, la perversió i la delinqüència s'alien amb el Mal Absolut per determinar el trist destí de la Laura.

"Twin Peaks" va revolucionar el món de les sèries televisives i va constituir un gran èxit, tot i que la seva fórmula és arriscada. És un thriller i també és una soap opera, però ambdós registres genèrics estan solcats per un humor esquiu, un surrealisme quasi omnipresent i molts elements fantàstics. La trama és summament alambinada i la resolució del misteri, que no volem revelar per si algú encara no ha vist la sèrie, un pèl gratuïta tot i que coherent amb un missatge que gira al voltant d'un dels altres temes predilectes del director: la dualitat.

"Twin Peaks" disposava de molts elements per captivar l'audiència. Uns joves protagonistes molt atractius (menció d'honor per a Sherilyn Fenn en el paper de l'Audrey Horne); la reiteració de situacions icòniques, bàsicament protagonitzades pel simpàtic agent Cooper, devot dels cafès i els pastissos de cirera del RR Diner; les passions amoroses i les conspiracions que relacionaven entre si tots els personatges d'una trama coral; i, finalment, el misteri de la mort violenta de Laura Palmer i les pistes -algunes força esotèriques- que anaven apareixent al llarg dels episodis. Tot això, acompanyat de la inoblidable i inspiradíssima banda sonora creada per Angelo Badalamenti.


En la segona temporada, però, tot s'esfondrava com un castell de cartes. Començava bé amb els episodis dirigits per Lynch en què el director incorporava un erotisme entre masoquista i pervers quan l'Audrey Horne es fa contractar com a prostituta al casino canadenc i rep com a client al seu pare, propietari del luxós Gran Hotel del Nord. Però, després, va passar allò que no havia d'haver passat, com reconeixen els mateixos creadors de la sèrie: es va revelar qui era l'assassí. A partir d'aquest moment, l'interès reposava únicament en unes subtrames cada vegada més insulses i delirants: el senyor Horne es tornava boig i es disfressava de general sudista; la Nadine patia una regressió i es comportava com si fos una adolescent alhora que exhibia una força sobrehumana; la secretària del sheriff estava embarassada i no sabia quin dels seus dos estrafolaris amants era el pare... El despropòsit culminava amb una patètica elecció de Miss Twin Peaks i només recuperava un interès relatiu en el darrer episodi en què Cooper, Laura i el nan que parla amb veu metàl·lica es retrobaven en la misteriosa sala de cortines vermelles que constitueix, si més no, el motiu surrealista més icònic i celebrat de la sèrie. Potser caldria afegir que la concurrència de molts directors i escriptors no va beneficiar gaire un invent que va néixer com una aposta d'autor.

Aquest problema l'ha corregit David Lynch amb la tercera temporada, un retorn al cap de vint-i-cinc anys que ja havia anunciat la mateixa Laura Palmer quan es trobava amb Cooper a la sala vermella i li xiuxiuejava a cau d'orella els misteris que recorrien el poble i que, com ara sabrem, s'estenien molt enllà en l'espai i en el temps.


La tercera temporada de "Twin Peaks", de divuit episodis, ha estat dirigida íntegrament per Lynch i no fa cap concessió, erigint-se en un compendi del seu univers surrealista que conté el millor -potser també el pitjor- de la seva filmografia.

El primer episodi és memorable. Un pla zenital ens trasllada des dels territoris de Twin Peaks a la ciutat de Nova York, a un magatzem on un home jove custodia una caixa buida amb parets de vidre esperant que passi alguna cosa en el seu interior. I sí, alguna cosa passarà. Un monstre sense rostre es menja les cares de la gent mentre Cooper torna de la seva reclusió a la cambra vermella per posar-se en la pell d'alguna de les seves còpies en la realitat presumpta i assolellada de Las Vegas i Dakota del Sud. La gent de Twin Peaks és més vella però no més sàvia i Cooper s'enfronta al seu revers tenebrós ja no des de la intel·ligència sinó des de la intuïció d'un agent d'assegurances catatònic casat amb Naomi Watts, ajudat finalment pels seus antics companys del FBI, el director Gordon Cole (el mateix Lynch), el càustic Rosenfield (Miguel Ferrer) i la secretària Diane, a qui per fi podem posar fesomia, que resulta ser la de la Laura Dern.

Mentre la trama principal (per entendre'ns, la protagonitzada per MacLachlan) avança amb una lentitud que pot arribar a ser exasperant, apareixen nous personatges i situacions que no condueixen enlloc però recorden el caràcter coral de les primeres temporades i propicien algunes imatges estranyament impactants (el pla picat sobre la cara extasiada d'Amanda Seyfried viatjant en un descapotable). La trama és encara més estrambòtica que la de les primeres temporades però, paradoxalment, acaba sent més reveladora.

L'episodi vuitè és ja història de la televisió. Tots els episodis de la tercera temporada acaben amb una actuació musical al The Bang Bang Bar, mentre el jovent del poble xerra més o menys despreocupadament de les seves coses. En aquest episodi 8, que comença amb la resurrecció del Cooper dolent, l'actuació musical -del grup de rock industrial Nine Inch Nails, que ja sonava al final de "Carretera perdida"- està al principi; Lynch introdueix l'interludi sense cap prolegomen ni excusa argumental i, tot seguit, ens trasllada al blanc i negre i al desert de Nou Mèxic el dia 16 de juliol del 1945, data gens casual. Els efectes espacials ens mostren una explosió atòmica enmig del paisatge lunar i un travelling tan lent com inexorable ens condueix al bell mig del bolet nuclear; segueixen quinze minuts d'imatges de foc i colors que poden recordar el viatge astral de "2001". La bomba crea un monstre amb forma d'insecte que viatja pel desert fins que desapareix dins la gola d'una adolescent; mentrestant, en una vella gasolinera que sembla amagar una de les moltes claus del misteri, uns homes amb aspecte de vagabunds sorgeixen de la foscor; un d'ells, assassina el locutor d'una emissora radiofònica. Encara en blanc i negre -o sigui, als anys quaranta o potser en algun lloc fora del temps- el gegant que se li apareixia a Cooper en somnis al Gran Hotel del Nord observa els esdeveniments en una pantalla situada en una cambra dins d'una torre enmig del no-res.


L'experiència és essencialment visual i suggereix que la invenció de la bomba atòmica és en l'origen del Mal i dels forats interdimensionals que apareixen al bosc entre els sicòmors però també en un pàrquing de caravanes (la imatge d'Amèrica en aquesta tercera temporada és força més descoratjadora), espais que són com les altres portes de les pel·lícules de Lynch i que serveixen perquè el mal penetri però també poden ser útils per canviar els esdeveniments, encara que sigui en una realitat paral·lela en la qual Laura Palmer seguiria viva, però a anys llum de la seva existència burgesa a Twin Peaks.

La tercera temporada de "Twin Peaks" és, com hem dit, a estones gratuïta i irritant; però en el seu conjunt és senzillament fascinant i única i, després de veure-la, totes les sèries de televisió ens semblaran tòpiques.

L'any 1992, David Lynch va dirigir "Fuego camina conmigo", una preqüela dels esdeveniments narrats en la sèrie, un repàs dels últims dies en la vida de Laura Palmer que no afegeix cap interès especial, més enllà d'insistir en el fet que el mal també habitava dins de l'asèptica mansió dels Palmer i de delectar-nos amb la contemplació del rostre i el cos de la Sheryl Lee, actriu de bellesa insòlita capaç d'alternar el somriure més angelical amb la mirada més terrorífica.

dilluns, 6 de novembre de 2017

BABYLON BERLIN


"Babylon Berlin" és una sèrie alemanya que acaba d'estrenar Movistar + i que ha disposat d'un pressupost inusual en una producció televisiva europea per explicar-nos una trama policíaca alambinada que té més d'un al·licient.

Tot i que la direcció col·legiada de Henk Handloegten, Tom Tykwer i Achim von Borries no excedeix els límits de la correcció, la forta inversió econòmica es tradueix en una molt plausible recreació del Berlín de l'any 1929. I és aquí on radica justament l'atractiu de la proposta: ficar-nos al bell mig de la República de Weimar i d'una època convulsa i estranya en què conviuen els clubs nocturns i els espectacles de cabaret, la pornografia, les màfies, espies de totes les nacionalitats, terroristes russos, comunistes exaltats i una policia que exerceix una repressió brutal en el marc d'una democràcia més teòrica que real, bressol de l'incipient nacionalsocialisme. Els títols de crèdit remeten explícitament a les avantguardes cinematogràfiques de l'època i les influències de la Bauhaus.

El protagonista (Volker Bruch) és un policia traumatitzat per la seva experiència a la Gran Guerra en conflicte permanent entre el deure i la consciència; però la reina de la funció i un gran descobriment en aquestes latituds és la Liv Lisa Fries en el paper de Charlotte Ritter, una noia espavilada que ajuda el protagonista en les seves investigacions i que també es prostitueix a les estones lliures.


dissabte, 4 de novembre de 2017

EL GENERAL DE LA ROVERE


Hem parlat del Vittorio de Sica director i puntal del neorealisme però cal recordar que la popularitat li ve sobretot per la seva faceta d'actor, especialitzat en papers de galant amb vis còmica.

De Sica va actuar en més de cent cinquanta pel·lícules, la majoria comèdies amables en la línia de "Pan, amor y fantasía" (Luigi Comencini, 1953). Però ara volem destacar un altre paper molt celebrat en un títol força més dramàtic, dirigit per un altre pare del moviment neorealista.

L'any 1959, a les ordres de Roberto Rossellini, De Sica va interpretar "El general de la Rovere".

L'acció ens situa a l'any 1943, a la Gènova controlada pels nazis, els quals fitxen un estafador simpàtic (De Sica) perquè es faci passar per un militar antifeixista (el general del títol) i els ajudi a desemmascarar els membres de la Resistència. Però l'home, que ha estat un miserable tota la seva vida, barrejat a la presó amb els rebels, acaba encomanat del seu heroisme i creient-se el personatge.

Ideal per reflexionar sobre assumptes com la injustícia, la traïció, el compromís o el sacrifici.

dimecres, 1 de novembre de 2017

VOLS I DOLS


Després de veure "Adiós, pequeña, adios", "The Town: Ciudad de ladrones" i "Argo", quasi estàvem convençuts que Ben Affleck era un director de cinema excel·lent.

"Vivir de noche" (2016) és una pel·lícula de gàngsters ambientada als anys de la Llei Seca que comença a Boston (com els anteriors thrillers dirigits per Affleck) però ràpidament trasllada la seva acció a l'assolellada ciutat de Tampa (Florida), amb la qual cosa accentua la semblança amb la sèrie creada per Martin Scorsese "Boardwalk Empire"; per això i per la densitat d'una trama amb molts personatges centrada en la lluita entre clans mafiosos i la violència com a argument. Cal destacar que Dennis Lehane, autor del llibret de la magnífica "Adiós, pequeña, adiós" i aquí signant del guió juntament amb Affleck, és qui va escriure "Boardwalk Empire" -i "Shutter Island", un altre títol de Scorsese-.

Però, volent semblar Scorsese, Affleck fa evidents les seves limitacions com a director -no diguem ja com a actor, doncs posa cara de lluç tota l'estona sense que el salvi un carisma al nivell de les escopinyes-. No és que la pel·lícula estigui mal feta: l'ambientació d'època és notable i les escenes de trets estan resoltes amb elegància; però en un registre, com hem dit, similar al de les epopeies mafioses de Scorsese, es fa evident l'absència del ritme trepidant dels títols del mestre italoamericà; en realitat, no hi trobem ritme de cap mena. Diguem-ho tot, el guió, malgrat la participació de Dennis Lehane a partir de la seva novel·la, tampoc no ajuda a salvar el film de l'ensopiment, enllaçant situacions que ja hem vist mil vegades: el gàngster intel·ligent i pacífic a la seva manera enfrontat als psicòpates; la dona fatal que enreda el protagonista i la bona noia que vol allunyar-lo del mal camí; la rivalitat entre malfactors d'ètnies diverses; el cap mafiós que traeix els seus acords a causa d'un fill malcriat; un epíleg de signe tràgic propiciat per un individu pertorbat.

Un altre cas d'ambició fallida el trobem a l'altra punta de món.

Yôji Yamada ja es va atrevir el 2013 a fer un remake de l'obra mestra de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio", ara amb el títol d'"Una familia de Tokio". No li va sortir malament del tot, les coses com siguin, i, tres anys més tard, afegeix al títol un adjectiu i transforma el retrat familiar i generacional en una comèdia en què les notes d'humor consisteixen bàsicament en referències a les hemorroides d'alguns personatges i les ensopegades i caigudes a l'estil de la Visenteta del Filiprim; de manera que "Maravillosa familia de Tokio" s'erigeix en un insòlit encreuament entre l'obra d'Ozu (citada explícitament) i l'univers de Paco Martínez Soria, passant per Humor Amarillo. En fi, no ho sé, el públic del Cine-club va riure; i, com va dir algú molt sàviament, seria imperdonable si no fos perquè és japonesa.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

LA COMUNIDAD


"La comunidad", dirigida l'any 2000 per Álex de la Iglesia, potser no té l'originalitat i el carisma d'"El día de la bestia" però resulta tanmateix el film més rodó d'una filmografia brillant -com sempre he defensat en aquest bloc- però amb certa tendència a la irregularitat.

Els veïns d'un immoble ranci del centre de Madrid han esperat durant anys la mort d'un ancià que ocultava sota una rajola del seu pis la fortuna guanyada gràcies a una travessa i que, terroritzat, mai no sortia de l'apartament. Però quan els arriba l'oportunitat, una decidida agent immobiliària s'interposarà entre ells i el tresor; tot i que no li serà gens fàcil a la Julia (Carmen Maura, excel·lent) treure els diners de l'edifici convertit en trampa mortal.

De la Iglesia domina el suspens d'una trama resolta amb gran habilitat, combinant com només ell ho sap fer l'humor i el terror més absolut; en aquest sentit, destaquem l'escena de la falsa festa d'aniversari: la lletjor i la mesquinesa dels veïns és tan patètica com paorosa. Han escrit les coses que faran amb els diners en un tros de paper que guarda amb zel l'administrador, un individu tan gris com maquiavèlic (Emilio Gutiérrez Caba, també excel·lent); somnis que han esdevingut deliri; pobres d'esperit convertits en monstres. I és que "La comunidad" recorda estranyament "Freaks", tot i que els referents més obvis siguin les claustrofòbiques "Repulsión" i "El quimérico inquilino", ambdues de Polanski. A diferència, però, del polonès, el film de De la Iglesia inclou el típic final vertiginós, potser l'aspecte més proper a l'univers hitchcockià. Amb tot, el comentari cinèfil més brillant remet a la nissaga de "La guerra de las galaxias": Darth Vader enmig de la caspa; i l'avarícia representada metafòricament pels bitllets del Monopoly.

Hem esmentat les prestacions de Carmen Maura i Emilio Gutiérrez Caba però la resta del repartiment és igualment notable, amb menció d'honor per a la immensa Terele Pávez.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

LADRÓN DE BICICLETAS


Dirigida per Vittorio de Sica l'any 1948, "Ladrón de bicicletas" és probablement el títol més popular del neorealisme italià. El seu èxit i la seva eficàcia es basen en dos aspectes fonamentals:

- Protagonitzada per actors no professionals i filmada quasi íntegrament en exteriors, resulta un document extraordinari en el seu retrat de la Itàlia de postguerra, i més concretament de la seva capital, una ciutat antiga però alhora dinàmica en què la població lluita per tirar endavant malgrat la fam i la misèria regnants. El periple dels protagonistes per intentar recuperar la bicicleta robada constitueix un catàleg dels indrets més representatius d'una ciutat plena de gent en atur, treballadors que malden per alimentar llurs famílies i de rapinyaires de tota mena: la casa d'empenyoraments (corprenedora la imatge de l'empleat guardant la roba de la llar empenyorada entre tones d'altres llençols i cobrellits), el mercat d'articles de segona mà, la casa de caritat, la casa de la vident, la casa de putes i el camp de futbol on miren d'oblidar les penes els romans, animant els seus equips.

- L'esquema argumental és molt simple. Un pare i el seu fill. Una bicicleta robada que el pare necessita per poder treballar i alimentar la seva família. L'absència de justícia i la desesperació condueixen el pare a una situació límit de la qual serà rescatat in extremis per l'amor incondicional del nen. El pla final els mostra perdent-se entre la multitud: el seu drama és un més en un món en què només compta la supervivència.

Vittorio de Sica abordaria a "Umberto D." (1952) un altre drama, el de la vellesa i la solitud, substituint el pare i el nen per un vell i el seu gos. El film, també excel·lent, afegeix una reflexió encara més amarga al retrat d'una societat egoïsta, però trobo que li falla el final, un intent massa evident de cercar la llàgrima de l'espectador mitjançant una fòrmula idèntica a la del final de "Ladrón de bicicletas"; ens quedem amb el nen Bruno eixugant-se les llàgrimes amb un mocador llardós tot agafant la mà d'un pare que acaba de perdre no només la bicicleta sinó també la dignitat.

divendres, 20 d’octubre de 2017

LAS INOCENTES


"Las inocentes" (Anne Fontaine, 2016) narra la història -real- d'unes monges prenyades després d'haver estat violades pels soldats soviètics al seu convent a Polònia, al final de la Segona Guerra Mundial. Una jove metgessa de la Creu Roja, la francesa Mathilde Beaulieu (bellíssima Lou de Laâge), procurarà ajudar-les en secret.

Les protagonistes d'aquesta pel·lícula sòbria i discreta pateixen i estimen, es pregunten sobre el sentit de tot plegat i, finalment, decideixen que la caritat és preferible a l'orgull i l'amor és preferible a la fe.

dijous, 19 d’octubre de 2017

MANUAL DE UN TACAÑO


Continuem enganxats a les pel·lícules del còmic francès Dany Boon. "Manual de un tacaño" (Fred Cavayé, 2016) té un final previsible i ensucrat; però la presentació del protagonista, un garrepa que converteix, per comparació, en simple aficionat l'avar de Molière, resulta molt divertida i conté apunts prou pertinents sobre els vicis i mancances de la nostra societat de consum.